Catarsi
L'arribada del metro despertava les ments cansades que esperaven efímerament entre acolorides rajoles. Ella, tremolosa, pujava al metropolità a causa de la il·lustre edat, encara acompanyada per l'afable companyia de la soledat aquests últims anys. Delicadament, va seure i es va acomodar mentre mirava a través dels vidres el color negre a gran velocitat sense observar res.
"Propera parada, Hospital Clínic".
En aquell moment la dispersa ment va tornar a la realitat, ja que la següent parada finalitza en un color de línia que assegurava no haver agafat. Va mirar al seu voltant i el que més la va sorprendre fou trobar-se totalment sola amb una excepció, una peculiaritat que temporalment va ignorar per l'efemèride. Les portes es van obrir i a través del vidre s'hi apreciava una delicada figura de colors daurats amb esvelta figura que sostenia una feble criatura. L'Elodie, desconcertada, només mormolava dèbils paraules:
- És impossible que aquella sigui la meva mare, llavors el nadó...
- Ets tu, i aquesta és la parada on va baixar la teva mare dur-te a la vida -va confirmar el present enigma que l'acompanyava.
- Qui ets?
Les portes es van tancar i es van endinsar de nou a la veloç foscor. Els curiosos ulls abatuts analitzaven el misteriós acompanyant de metro.
"Propera parada, La Sagrada Família".
"Com és possible que la següent parada sigui l'L2 si acabem de venir de l'L5?" es qüestionava, desconcertada del tot. La tonalitat lila només era l'escenari d'aquells cabells daurats asseguts i la nena que jugava descontrolada mentre resseguia amb el dit les blanques lletres de la parada.
- Quan era petita la meva mare em duia a la Sagrada Família, ja que per a mi era un espectacle apreciar aquella enorme obra d'art del Modernisme. – recordava.
En tancar-se les portes el seu reflex li va recordar eixugar-se la llàgrima que acariciava l'ambivalent galta.
"Propera parada Zona Universitària".
S'hi podria veure la jove figura esculpint una rosa. La seva fascinació des de petita pels detalls que oferien els carrers de Barcelona amb les seves escultures la van motivar a ficar-se de ple amb les Belles Arts. L'L3 va tancar les portes mentre el verd desapareixia entre el record.
Per la durada de la següent parada ja sabia on anava.
- Què em deu voler mostrar ara l'L9?
Alegre, s'hi veia a ella amb una maleta i un barret de colors,feliç de poder anar a treballar amb un dia més que li regalava la vida.
- Van ser molts anys baixant a Can Tries Gornal, aquí tenia el meu taller i el taronja sempre ha estat el meu color preferit. – raonava en veu alta.
"Propera parada, destí final".
-Qui soc? - li va preguntar l'estranya figura, amb una somrient expressió.
- Ets... la mort?
Lleument es va apropar més a l'Elodie per aclarir-li que no.
- Soc la nostàlgia.
-Per què estàs aquí? Què vols ensenyar-me?
La nostàlgia li va respondre la pregunta amb una altra reflexió.
-Què m'has ensenyat, tu?
Va quedar parada en adonar-se de com els millors moments de la seva vida havien estat immortalitzats per un color, per una parada, per un record que s'infravalora i se'n va anar, com el temps mateix.
- Mai... m'havia parat a pensar ni tan sols un segon que un fet tan simple com el metro m'ha dut a ser qui soc, a la meva vida i a totes aquelles experiències que han sigut possibles per la presència d'acolorides rajoles. Sempre he tingut aquests vidres davant quan he anat a un destí, però, per què m'ha costat valorar el que m'esperava a través d'ells?
"Propera parada,..."