Els mitjons i el gegant

Pol Pardal

La mare m'havia explicat amb claredat que una hora abans de la pausa per dinar em vindrien a buscar els avis per dur-me al metge, que després dinaria amb ells abans de tornar-me a l'escola. Poc abans de sortir de casa em va ordenar que em posés els mitjons de l'Espanyol que m'havien regalat els avis per l'aniversari. Per por de la decepció que pogués causar a una família de tradició profundament perica, encara no m'havia atrevit a dir-los que no m'agradava el futbol, i que si havia de triar algun equip, en tot cas seria la Unió Esportiva Poble Sec, l'equip del barri.


 


Els avis van estar molt contents en veure'm els mitjons. Mai abans havia sortit de l'escola en aquella hora intempestiva, i cada passa estava plena d'excepcionalitat i una mica de culpa. Em va sorprendre veure tan poca gent al carrer i que el cel de tan blau era gairebé lila. Vaig assumir amb indignació que durant les hores lectives, la vida fora de l'escola, era millor.


 


En sortir, com que hi havia temps fins a l'hora de dinar vam passejar una mica tirant cap a Montjuïc. Feia pujada i tot i estar al març el sol picava. L'àvia em portava ben agafat de la mà i no sé per què caminava a pas lleuger, només afluixava quan sentia respirar fort  l'avi. Va ser en un d'aquest moment de treva que vaig quedar bocabadat amb una espècie de cubicle que travessava el cel. Mentrestant, l'avi havia recuperat terreny i l'àvia ja m'estirava amablement per recuperar el tempo. Però en notar la meva minsa resistència es va aturar per resseguir el camí de la meva mirada. L'avi va necessitar dues glopades d'aire ben carregades per preguntar per què ens aturàvem. Al plec de clatell se li havia acumulat tanta suor que en cada moviment queien gotes cap al coll de la camisa.


 


-Tito, ves tirant a parar taula.


 


Sense dir res va fer un sospir d'alleujament i es va girar com si portés esquís cap al  pendent favorable.


 


A l'estació del funicular només hi érem nosaltres, però just quan acabàvem de comprar el bitllet va aparèixer darrere nostre un gegant. Mai n'havia vist cap, tenia  la cara gran com el meu tors, els ulls diminuts, el front petit i la mandíbula llarguíssima. El pèl de la barba li arribava als ulls i anava amb un home petit amb una càmera de fotos que em va semblar òbvia. Aleshores em vaig fixar que en el seu xandall portava l'escut del Barça. Em van entrar ganes de plorar. I si veia els meus mitjons? Ja ens tocava entrar al telefèric, agafava la mà a l'àvia esperant que no entressin amb nosaltres. No va servir de res. Primer la meva àvia i jo i darrere el gegant i el domador. Encara es va tornar més dramàtica la situació quan el domador amb la càmera va decidir que era millor que n'agafessin un de sol per ells i va tornar a sortir abans que es tanqués la porta, però el gegant no va reaccionar a temps, per a ell no era tan fàcil entrar i sortir dels llocs. En tancar-se les portes es va fer el silenci, com si ens haguessin envasat al buit. Jo tremolava, agafat a la mà de la meva àvia. Fins i tot havia abaixat una mica els pantalons perquè no em veiés els mitjons de l'Espanyol.


 


-Veig veig -va dir la meva àvia, mirant el gegant. Sempre jugàvem a aquest joc amb la meva àvia per passar l'estona. Però el gegant no va contestar. I va insistir:


 


-Veo veo.


 


-Qué ves?


 


-Una cosita.


 


-De qué color es.


 


-Verde.


 


El gegant va començar a mirar tots els racons del cubicle primer, i després més enllà de la finestra. Jo vaig fer el mateix. Les vistes eren espectaculars.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!