L'observador

Lofty Williamson

N'Iu era un home de mitjana edat, amb cap tret distintiu fora d'unes ulleres estil d'anys seixanta, el seu cap pelat i una incipient panxeta que no es molestava en amagar.


La discreció era la seva divisa, a despit que en alguns moments bufés la tramuntana al seu caparró, i es vestia amb roba, per dir-ho d'una manera elegant, força cridanera, tant, que les seves filles es negaven a anar al seu costat, a la mateixa vorera que el nostre bon Iu, quan anaven plegats pel carrer.


 L'única cosa que cridava l'atenció de n'Iu  era que quan agafava el Metro no mirava el  mòbil, com la gran majoria dels seus conciutadans, sinó que aixecava la vista i mirava  la gent amb curiositat.


 En un moment en què tothom estava pendent del contingut que d'altres penjaven a les xarxes socials, sovint vivint vides que no eren la seva, ell cometia gairebé un pecat de lesa majestat.


Mirava a la gent intentant imaginar, a partir de la seva roba i les seves expressions, com vivien, on anaven, el seu estat d'ànim, i així.


 Al nostre heroi el fascinaven els gossos en els trajectes dins del Metro: alguns nerviosos, altres amb por, uns altres encuriosits, ja que  sempre havia pensat que seria un exercici estimulant saber què pensaven aquells éssers vivents. Recordava haver llegit en alguna banda que els gossos ensenyaven lleialtat i els gats bona educació. Tot sovint el gos clavava els ulls en els de n'Iu, i es produïa -pensava ell- una mena de curiosa comunió de ments.


 Tornant al nostre fil narratiu, ell sovint experimentava forts sentiments envers  situacions observades al transport públic.


 Encara recordava aquell cop en què va veure una noia, plorant desconsoladament mentre mirava el seu terminal mòbil; escrivia, expectant, i, suposant que rebia una resposta que no era gens agradable, tornava a plorar. Ningú no se'n va adonar, ningú li va oferir suport, semblava que n'Iu va ser l'únic, des de l'altra banda del vagó del Metro, que sentia lleugerament quelcom semblant a l'empatia amb ella.


 O aquell altre dia, en el tren, en què un home escridassava  una noia -va suposar que era la seva parella- perquè no havia ficat el despertador a l'hora i l'amenaçava de trencar la seva relació. Va ser bastant vergonyós tot plegat, i de nou, ningú s'hi va apropar, ningú no va intervenir; la noia estava envoltada de gent i al mateix temps,  estava espantosament sola.


 No parlarem de la moda de parlar per telèfon amb el mans lliures posat, fent partícip a tot el vagó de la conversa.


 I per què no va intervenir n'Iu, us preguntareu? Potser timidesa, potser apocat, potser perquè no li agradaven els conflictes i algun cop que havia vist algú intervenir, havia vist reaccions força violentes.


 Cal pensar que aquests comportaments observats per en Iu són símptomes d'una societat malalta? O bé, la societat està passant d'un model més altruista a un més individualista?


 Es tenia per un home senzill i pensava que si més no, eren preguntes, per a ell, sense resposta.


 No tot era negatiu en el Metro, ja que  sovint pensava en la curiosa història de la dona de vermell, la Cèlia, però això, estimats lectors, és un altre conte per un altre dia.


 I mentrestant, dia darrere dia, n'Iu continuava observant com la vida passava dins dels vagons del Metro, reflexionant, navegant entre les fílies i les fòbies que li despertaven els passatgers.


 Algun dia, pensava, intervindré per ajudar  algú.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!