Amor endarrerit
Sempre que explico com et vaig conèixer la gent es pensa que és massa normal ... Suposo que fins a un pun,t és habitual explicar que ens vam conèixer al metro. Allà, entre correspondències, línies de colors i marees de gent ens vam trobar un matí ennuvolat que amenaçava convertir-se en pluja torrencial.
Pero no, no va ser gràcies al metro, mai no t'ho he dit, Mario, però vaig anar a l'andana a suïcidar-me. Ja no li demana res a la vida i el que més em preocupava era el sidral que s' organitzaria després amb la gent que pujava al vehicle. Els vaig demanar perdó mentalment, no hi havia cap altra sortida per a mi. La decisió havia estat presa.
Ens vam conèixer al metro, tu esperaves el teu comboi i jo també l'esperava per saltar, per acabar amb el meu dolor i la grisa existència que feia que respirar fos signe de dolor físic.
Estaves nerviós i per un moment vaig creure que el teu propòsit era el mateix que el meu, però no. Estaves nerviós perquè anaves a una entrevista de feina, jo et mirava amb tendresa perquè parlaves amb mi sense cap filtre al banc on esperàvem, tu el teu futur i jo la meva mort.
No sé com va passar, de sobte et vaig respondre. Vam començar una conversa que dura encara avui. No sé on ens portarà el següent metro, però sí sé que vull anar al vagó amb tu, sé que som el Mario i la Raquel, una parella que es va conèixer a un metro endarrerit que va fer millor les nostres vides.