Missatge a la Terra
En agafar el bus H2 a Trinidad Nova fins al Tibidabo, va pujar un jove una mica estrany que es va asseure al meu costat. En tot moment m'observava de reüll, quan vaig baixar del bus i em dirigia al museu planetari, juntament amb altres passatgers, també estava al costat meu. Jo anava recorrent les sales amb unes ulleres de realitat virtual per al metavers, així observava millor i m'embrancava, no me les tregui fins que arribi a una cita d'una conferència sobre els planetes fora del sistema solar, cosa que va despertar en mi la curiositat. Va ser quan aquell jove que romania com un xiclet al meu costat contestava moltes preguntes i donava tota mena d'explicacions i teories a la professora de ciències físiques, que en aquells moments es mostrava sorpresa davant la seva saviesa. Ell semblava preocupar-se pel canvi climàtic , per la sequera que en aquests moments estava assotant la terra, i de continuar d'aquesta manera podria afectar el planeta amb les lamentables conseqüències. A partir d'aquell moment no em molestava en absolut ni la seva mirada ni la seva presència al meu costat, així que en acabar em va preguntar: -Què tal, ha estat bé, no? Jo vaig assentir amb el cap ja que era una mica tímida i de vegades lamentava la meva reacció, sense més cada un es va dirigir al seu destí, però minuts més tard sonà el whatsapp del mòbil . En veure'l van trobar que hi havia un codi indesxifrable i unes escarides paraules que en llegir-les sorpresa deia: Em dic W. El noi inseparable amb tu al museu et demana que m'agradaria poder parlar amb tu dins de mitja hora al final de les rambles de Catalunya. És molt important, espero veure't, si us plau. Em vaig sorprendre que tingués el meu whatsapp sense haver-li-ho donat, llavors vaig pensar que hauria d'acceptar aquesta invitació en un dia de Sant Jordi i aparcar la meva timidesa estava en dubte, però li va contestar amb una icona d'afirmació. Mentre sortia del metro de Catalunya i creuava la Rambla, en un dia tan bonic, ple de roses de tots els colors i tota mena de llibres, la vaig veure aparèixer al lloc on vam quedar. Estava ansiosa, però em vaig relaxar, quan es va acostar més a mi amb un rostre somrient em va dir que era molt important que agafés uns sobres amb unes llavors d'unes plantes d'un lloc remot que només el professor K. sabien, que una vegada plantades a la terra eren molt resistents i tenien la capacitat de poder germinar i resistir la sequera, així que al planeta brotarien les plantes i no desapareixien gaires espècies.
Em vaig quedar perplexa, però aquell dia estava disposada a ser d'una altra manera, em va donar les gràcies i em va dir que algun dia el planeta m'ho agrairia i es va acomiadar de mi amb un : "Ens veurem". Després de tot això havien quedat molts interrogants, i quan el vaig veure allunyar-se amb pas ferm vaig pensar qui devia ser aquell home de trets diferents, de veu tènue, de mirada impenetrable i de cabells desenfadats amb capacitat de persuadir, però la veritat, fos qui fos seguiria les seves instruccions, ja que té un profund amor per col·laborar amb el planeta.