AMB ESPORT I FANTASIA
No era capaç d’explicar l’alleujament que sentia quan pujava al seu refugi amb rodes. Tampoc no sabia explicar per què, de sobte, un dia, es va proposar córrer com un boig cap a la parada del bus cada tarda. Calculava els minuts i gairebé els segons per arribar al mateix moment que el transport. Als lavabos de l’escola no podia amagar-se per fer temps perquè era massa arriscat, així que un cop sortia de classe, anava a consergeria i no es desenganxava de la Maria, la conserge afectuosa, fins que arribava l’hora d'arrencar a córrer. La Maria trobava estrany que un adolescent, en lloc de tenir pressa per marxar de seguida com tots els altres, es quedés i s’oferís per donar un cop de mà, però el deixava fer sense preguntar res. Si ella li demanava, per exemple, que baixés a la biblioteca i pugés el carretó, el Jan li pregava que hi anessin tots dos i que ell ja el carregaria. La Maria se’l mirava amb sorpresa, però havia de reconèixer que aquell nano no li feia cap nosa; de fet, li provocava tendresa, sobretot d’ençà d’unes setmanes enrere. Al cap d’una estona, al Jan li sonava l’alarma que havia deixat activada al mòbil i sortia esperitat de l’escola.
Corria tant, tant, que després d’haver pujat al bus, encara trigava uns minuts a calmar-se, però estava salvat. Tot i ser prim i no gaire alt, des que entrenava a consciència havia guanyat molta agilitat i rapidesa, i s’ho prenia tot plegat com un repte. No havia volgut dir res a casa perquè ja patien prou i, al cap i a la fi, a l’escola ningú no el molestava. Era fora on se’ls trobava, aquells indesitjables, en algun carrer o portal propers a la sortida. El Jan passava pel seu davant com un llampec i alguna vegada fins i tot sospitava que engegaven a córrer al seu darrere i que li trepitjaven els talons, però ell era més ràpid. A més, canviava sovint de parada per despistar i mai no anava a la mateixa dos dies seguits; ho tenia tot ben estudiat. Sempre que podia s’asseia al davant per estar a prop de la conductora, la Glòria, amb qui normalment coincidia. Estar-hi a la vora li procurava seguretat en una època d’absoluta vulnerabilitat. Alguna tarda fins i tot imaginava que la Glòria, quan tancava les portes, ho feia a la cara d’aquells babaus mentre li aixecaven el dit i proferien insults. Moltes gràcies, aleshores li deia el Jan. Ella alçava les celles tot observant-lo pel retrovisor, després esbossava un petit somriure i iniciava la conducció.
El Jan, ara adult, recorda la seva adolescència sovint, i no ho fa amb amargor sinó orgullós d’haver encarat l’episodi més difícil de la seva vida de l’única manera que sabia, amb esport i fantasia. Fins i tot recorda amb certa nostàlgia aquells nens terribles que el volien estomacar, producte que la seva imaginació va construir per distreure el dolor insuportable d’haver perdut la mare. La Maria, la pacient conserge, va acabar lligant caps. També la Glòria, que tant el va aixoplugar de l’angoixa durant uns trajectes que ell sempre allargava més del compte.
Fa unes setmanes que el Jan s’ha divorciat, i en uns minuts sortirà de la feina i correrà cap al metro per esquivar uns criminals que últimament no deixen d’assetjar-lo.