Un escenari, tres mirades
Pujar a l'autobús a les 7.30h del matí era com endinsar-se en un escorxador. Els cossos es movien suaument, trontollant com pernils penjats del sostre de la freda nau. Les cares eren ombres, podia entreveure al fons les sogues i el silenci era sepulcral. A fora, el sol ja treia el cap i la llum cremava les còrnies i les masses de carn i ossos que reposaven sobre les cadires prop de la finestra. Per sort, al carrer, les persianes començaven a obrir-se, senyal que encara quedava vida a la ciutat.
Les portes de l'autobús s'obrien i tancaven de tant en tant, deixant anar una marea de rostres marcats per la vida cap a l'interior i l'exterior d'aquell espai. La llum matinera s'endinsava ja fins a la zona de penombra, descobrint els cossos que fluïen amb el traqueteig dels temps.
Però la Clàudia va pujar a la parada d'Aragó, i ella, venia de dansar l'amor i només veia una coreografia en tot allò. La seva mirada captava, en aquells cossos, un moviment incipient, subtil, que anava responent sensualment a l'estímul de la llum i al frec pell amb pell. Era una dansa mínima, íntima, de gest petit, compassada amb el batec del cor. Íntima com no pot ser d’altra manera a primera hora del matí, a l'autobús, digues-li escorxador. Després de la maror, la dansa i el moviment, la llum del dia havia endolcit la seva tonalitat i ara travessava càlida el vidre. Ella descansava prop de la finestra amb la mirada posada als carrers de la ciutat, i la seva gent. I amb un tel ataronjat la claror es posava sobre el seu cos, i com una llavor que s'obre al món, brillava de vida.
En Martí va pujar a la parada de bus d'Entença. Venia del metro, de caminar túnel a través, solcant el vent i la marea, transitant l'huracà sota la pell d'asfalt terrestre. La gent caminava cap endavant avançant com una glopada d'aire profund i aspirat amb els llavis en forma de O. Les ànimes eren fils que s'ordenaven mòbils i fluctuants en filera, tirats amb potència, com un ramat de cavalls galopant moribunds cap a les seves cases. El subsol el pertorbava i va sortir empipat, per empalmar amb el bus. S’havia deixat els auriculars a casa i no podria escoltar en Bowie. Estava tip, res anava com ell volia. Havia sortit al matí a correcuita per deixar l’Arnau a escola i gairebé perd metro i bus. Malhumorat i ja a l'autobús va aixecar el cap i, travessant aquell ball de pernils, va divisar un escenari que el va encuriosir. Vuit ulls ametllats fins a l’infinit ocupaven la darrera fila del bus. Eren homes amb trets asiàtics que, endormiscats, assentien o negaven amb el cap a cada sotrac del camí, com si fossin titelles. El primer per l’esquerra era d’oval perfecte, el segon de nas fi, el tercer de llavis molsuts i el quart de galtes gruixudes. Les barbetes apuntaven al pit amb un estirament de cervicals que no se’l saltava un torero. Anaven a fàbrica, ell va pensar. A final de trajecte. Eren rostres abatuts, ho podia veure en la seva expressió, cansats de lluitar. Una frenada brusca el va tornar a la seva realitat. Va baixar del bus xasquejant, cagant-se en tot. Una cua girava el carrer per empadronar-se a la ciutat, en tenia per tres quarts d’hora dret i ell sense música. Merda, els auriculars!