Número desconegut
És una nit d’estiu, d’aquelles que la brisa et fa moure els cabells. La Júlia espera el bus nit mentre mira el seu mòbil, revisant les xarxes socials. La faldilla se li mou entre les cames asseguda a la parada, l’acompanya la Mariona, que es fuma un cigarret recolzada a la marquesina mentre mira la carretera, de fons les llums del passeig de la Barceloneta i el rebombori dels bars amb les terrasses plenes les acompanya. Corre aixeca’t!, li diu. Aquests busos nit arriben quan volen, pensa la Júlia. La Mariona tira el cigarret just al moment que arriba el bus. Piquen el seu bitllet i la llum verda els indica que poden passar. Seuen juntes, quina sort viure tan a prop i poder tornar juntes a casa, pensa.
El bus va mig buit, un grup de noies dretes i una parelleta al final. Seuen juntes al davant de les noies, els agrada asseure on hi ha més gent i el conductor les pot veure. La Júlia es fixa en una d’elles, alta amb els cabells ondulats i la mirada clara i brillant. La noia li torna la mirada i la Júlia sent com les galtes li cremen. Quina vergonya!! Què l’està passant! La Mariona la mira de reüll, fent-li un mig somriure, ja sap que li vol dir, entre elles no fan falta paraules, es coneixen des de petites i han compartit mitja vida entre tardes de bàsquet i deures a les biblioteques. La Júlia riu nerviosa sota el nas. És guapa eh - li diu la Mariona. La Júlia riu i dissimula mirant el mòbil.
Revisa el Google Maps, encara els falta un tros de camí per arribar a casa. No pot evitar tornar a mirar aquella noia, i just en aquell moment, es creuen les mirades. La Júlia sent com si estiguessin soles en aquell bus. Tot dura un instant. De fons sent la veu de la Mariona que li explica ves a saber tu què i la torna a la realitat. Aquell instant ha sigut màgic. Ella és una noia de barri, però que l’adolescència l’ha tractat bé, no es pot creure que aquella noia tan alta i rosa, i de cabells ondulats, l’hagi mirat.
Dins la tote bag porta un llibre, Nada de Carmen Laforet. Inspirada per la protagonista, agafa una de les pàgines del llibre, hi escriu alguna cosa i la doblega, li tremola el pols. Se sent com en una pel·lícula americana. La seva amiga li fa que si amb el cap mentre li dona un cop de colze. Continuen xerrant de coses banals entre mirades de reüll i algun mig somriure tímid. S’estan apropant a la seva parada, el bus gira al seu carrer i ella se sent més nerviosa que mai.
En baixar, tot dura un segon, però té temps de donar-li aquell paper a la noia alta, rosa i de cabells ondulats. Surt com si res hagués passat.
El bus marxa darrere seu i d’una mirada còmplice en surt una gran rialla i totes dues comencen a riure, mentre pensa amb el que ha fet. Continuen el seu camí a casa tot fumant, quan de cop, el mòbil li vibra. Missatge d’un número desconegut.