BYE BYE MONSTRE
Un dia que ja havia tornat cap a casa amb l’àvia, ens vam assabentar que un monstre rondava pel món i que ara estava a Bellpuig. L’alcalde ens va comunicar que va poder parlar amb el monstre, que es deia Covid, i que li va dir que mataria a tothom que no estigués a casa.
L’àvia Rosa em va fer saber immediatament que corria perill si em quedava amb ella, ja que és de la tercera edat i era més fàcil que el monstre Covid l’enxampés. Jo em vaig negar rotundament a marxar amb les tietes, perquè veia les seves intencions de sacrificar-se per mi. Ens vam posar a pensar i vam treure la conclusió que si el Covid deia que mataria els que no eren a casa... Doncs nosaltres ens salvàvem! Amb l’àvia vam decidir que no havíem de sortir al carrer perquè no ens enxampés, per tant si tots es quedaven a casa, el Covid se’n cansaria i marxaria. Aleshores vam pensar que li havíem de fer arribar a l’alcalde aquesta proposta perquè tots fessin el mateix que nosaltres.
Vam obrir el correu electrònic i li vam redactar el següent text al senyor alcalde: “Estimat Sr. Piqué, et volíem comunicar que després de la terrible notícia del monstre Covid, et volíem proposar que declaressis l’estat d’alarma com a mínim a Bellpuig, fins que el monstre marxi. Cordialment, l’àvia Rosa i la seva neta.”
Així que, immediatament després d’enviar aquest correu, vam tancar totes les portes amb clau i vam jeure al sofà. Ens miràvem l’una a l’altra i de sobte la cara de l’àvia Rosa es va il·luminar. Va recordar tots els jocs que tenia de quan era més jove i va anar corrent a les golfes a buscar la baralla de cartes espanyoles, i ens vam posar a jugar al patacons. Després em va dir a mi que triés un joc i vam jugar a l’oca i al parxís.
En un moment estàvem assegudes al balcó i ens vam espantar, el Covid era al carrer del davant. De seguida vam córrer cap a dins, el Covid ens va veure i va venir rapidíssim, però va estar a dos metres d’enxampar-nos. A partir d’aquell moment no vam tornar a sortir mai més, ni al balcó. Estàvem molt espantades i vam decidir fer ioga per relaxar-nos. Vam engegar la televisió i sortia el senyor Piqué, parlant a tothom, dient que estava prohibit sortir al carrer, fins que ell mateix no digués quelcom diferent.
Van anar passant setmanes i cada cop se’n sabia menys del Covid. L’àvia i jo seguíem jugant cada dia a jocs de quan ella era petita, i també vam mirar un munt de pel·lícules i fotografies velles. L’àvia em va explicar que quan era més jove ja havia passat per un altre estat d’alarma, i que per aquest motiu no s’havia posat histèrica, la tàctica sempre havia sigut quedar-se tranquil·lament a casa, gaudint amb la família.
Després d’estar-nos dos mesos a casa, el senyor alcalde va tornar a aparèixer a la televisió, anunciant que ja faltava menys.Havia parlat per telèfon amb el Covid, i li havia dit que s'estava penedint d’haver vingut a Bellpuig, que ningú passejava.
Finalment vam aconseguir el que volíem, tothom es va estar a casa i el Covid s'havia cansat d’esperar i va patir una hipotèrmia, a part d’haver-se mort de gana després de no poder matar a ningú per alimentar-se en dos mesos. Van enterrar el monstre al poble de Bellpuig, però l’àvia i jo ens vam quedar a casa perquè ens havíem acostumat tant a quedar-nos-hi que hi vam agafar gustet. Al cap d’una setmana ens va arribar una carta d’agraïment per part de tot el poble, i una imatge d’on estava enterrat el Covid.
Categoría de 13 i 17 años. Institut Lo Pla d'Urgell