Alegria

Neus

Jo m’havia hagut de quedar a casa perquè havien tancat l’escola. Però ara, des de feia uns dies, podíem sortir una hora al dia. Quan havia parlat per videotrucada amb les meves amigues, m’havien comentat que elles no sortien perquè tenien por. Jo trobo que això és una bogeria i que val més passar-s’ho bé.


—Què, Matilda, et posaràs les sabates o no? Que vull sortir! —va dir l’Aina, la meva germana gran.


—Sí, Aina, ara vinc.


—I no t’oblidis la màscara! —em va dir.


—Ja ho saps, no em penso tornar a posar allò a la cara!


I ella va contradir-me:


—Doncs llavors la mare no et deixarà sortir.


Al final vaig accedir. Quan estàvem a punt, va venir la mare i ens va dir:


—No podem sortir.


Jo vaig protestar.


—No protestis, Matilda. El vostre pare es troba malament. Ara vindran uns metges per fer-li un test de Covid-19.


Vaig anar-me’n corrent a l’habitació i em vaig posar a plorar. Al cap d’una estona va entrar la mare amb l’Aina i ens va confirmar la mala notícia.


—El vostre pare té el coronavirus.


La mare se’n va anar i ens vam quedar l’Aina i jo soles. Vam estar segles sense dir-nos res fins que ella va dir:


—Hem de fer fora el coronavirus.


Em vaig posar a riure.


—Aina, ja sé que tens molta imaginació, però això és la bogeria més gran que he sentit en ma vida. Fins i tot els millors metges del món no aconsegueixen fer-lo fora! Què vols que fem nosaltres?


Però ella no va baixar del burro:


—L’hem de fer marxar! Si els metges no han aconseguit fer-ho, és perquè no tenen ni la imaginació ni la creativitat que tenim nosaltres els nens!


—I què vols que fem? —li vaig preguntar.


Ella va pensar una estona.


—A veure, tothom té alguna cosa que li fa por, oi?


Vaig assentir amb el cap.


—Llavors el coronavirus també ha de tenir alguna por, no?


Vaig tornar a riure.


—Creus que un virus té els mateixos pensaments i emocions que un humà?


Però ella com si sentís ploure.


—I jo crec que com que el coronavirus fa mal i tristesa, segur que té por de l’alegria i de la felicitat! Ha de funcionar!


Les setmanes següents vam estar fent que l’alegria es passegés per la casa. Fins i tot vam fer-li una festa al meu pare per videotrucada, perquè estigués content. Vam fer-li un pastís de xocolata i maduixes, per a ell sol, és clar, i li vam regalar uns dibuixos d’un paisatge que havíem fet. També li insistíem que no perdés l’esperança. Era l’únic de la casa que no sabia què tramàvem. Van passar els dies i el coronavirus no se n’anava de casa. L’Aina, cada cop que semblava desesperada, s’inventava alguna cosa nova. Al final vam arribar a l’extrem que havíem de dir acudits mentre passejàvem per casa, i el pitjor és que havies de riure cada cop, encara que ja haguessis sentit mil cops aquell acudit de les dues tomates. Jo estava a punt de tancar-me a l’habitació i no sortir-ne mai més, però un dia, aquell dia, va passar una cosa al·lucinant. Jo passava per la cuina i deia per mil·lèsima vegada el mateix acudit. Llavors vaig veure una cosa molt rara. Era com una mena de fum, i vaig comprendre que era aquell virus que ens tenia a tots amoïnats. Al principi vaig espantar-me, però em vaig relaxar.


No sabia si em sentia o no, però jo vaig dir:


—Vés-te’n i no et molestarem més! Però sinó, farem que el món sencer tingui alegria!


No sé si em va sentir, i encara menys si em va entendre, però la cosa és que el coronavirus se’n va anar. Però no només de casa, sinó de tot el món! No sé si va ser cosa meva, però no m’importava gaire. Per fi, vam tornar a la normalitat.


 


 


 


 

Categoría de 8 a 12 años. IEA Oriol Martorell

Te ha gustado? Puedes compartirlo!