Una història per recordar
Com sempre quan estava avorrit, vaig decidir començar a obrir calaixos per veure fotos antigues. Cada fotografia explica una història, captura un moment, feia que per molt temps que hagués passat des que s'havia fet, les memòries no es perdessin en l'oblit per sempre, i això em fascinava. Mentre passava les pàgines d'un àlbum antic que havia trobat al fons d'una vella calaixera, amb les pàgines ja groguenques pel pas del temps, vaig veure com queia un sobre de paper que s'amagava entre les últimes pàgines. Encuriosit, vaig agafar aquell misteriós sobre. Vaig veure que a la solapa hi havia escrita la temàtica de les fotos que em trobaria a l'interior: "Records TMB". Cada cop més sorprès, vaig agafar el sobre i vaig obrir-lo amb cura per no destrossar-lo. La primera imatge reflectia un jove al costat d'un tramvia, amb un somriure d'orella a orella. De seguida vaig veure de qui és tractava: era el meu avi amb uns vint anys. Segurament era el seu primer dia de treball. Des de petit porto escoltant fascinants històries de quan treballava. Després vaig passar a la següent fotografia: per la seva qualitat i l'estat en què es trobava es veia que era notablement més nova que l'anterior, tot i que el posat de la foto era quasi idèntic: un jove, davant d'un tramvia amb un gran somriure. No vaig haver de pensar gaire per adonar-me que el jove era el meu pare, amb uns quants anys menys, la segona generació de conductors de tramvies a la meva família. Ja feia uns quants anys que el meu pare s'havia jubilat, així que ara em tocava a mi. L'endemà començava a treballar com a conductor de tramvia, així que no vaig dubtar que el primer que faria seria tornar a replicar la fotografia. Aquell any TMB complia cent anys, així que vaig decidir preparar una festa amb el meu avi i el meu pare per celebrar-ho. Així va ser com vaig retrobar tres generacions de conductors de TMB.
Moltes gràcies, TMB per portar-nos per Barcelona durant cent anys, i que siguin molts més!
Categoría de 13 i 17 años. Institut Balmes