Pròxima parada: llibertat

Eva

Corro per no perdre el metro. Pujo i em poso els auriculars. Premo el play i apujo el volum al màxim fins a silenciar el meu voltant. El metro arrenca i deixa enrere l'andana, tot ficant-se als túnels obscurs en direcció a la següent parada. Jo, a diferència del metro, no tinc cap direcció, estic deixant enrere la meva vida a la recerca d'una de nova. Fujo perquè és la meva única opció per  sobreviure a aquest malson. No recordo l’últim dia que vaig ser feliç, tot va començar a poc a poc, de manera invisible als meus ulls. L’única opció que tinc és marxar.


Arribo a la següent parada, una família plena d’il·lusió puja, la que sembla ser la mare es dirigeix a mi i em pregunta si estan anant en direcció correcta, volen arribar a Plaça Catalunya. Els indico que sí i veig com els seus nens salten d’alegria. Il·lusió. Família. Allò que vaig perdre fa molt de temps.


Vaig passant les parades i vaig veient les vides dels passatgers. Alguns van sols, altres acompanyats. Veig la vida en totes les seves fases i etapes. Veig tots els sentiments possibles, tristesa, solitud, felicitat, il·lusió.


Com si es tractés d'una pel·lícula, la gent va sortint del metro. Els llums cegadors de la parada m’enfoquen directament als ulls com si fos la llum abans de la mort.


Després de recórrer quasi tota la línia, arribo a Sants i baixo del metro. En sortir al carrer, veig com el sol es pon en colors rogents. Agafo el tiquet per al tren més llunyà possible. M’adono que soc lliure per primer cop fa mesos. Soc forta. Em tinc a mi mateixa i no necessito res més. La meva vida comença aquí i ara.

Categoría de 13 i 17 años. Institut Alzina

Te ha gustado? Puedes compartirlo!