Albert
Toca anar a la feina, surto de casa i camino cinc minuts fins a la parada del metro, línia vermella, dues parades i transbordament, llarg passadís i quatre parades més. Si vaig a peu a la feina, tardo trenta-cinc minuts, si vaig en metro en tardo vint-i-cinc, poca diferència, però fa temps que escullo el metro, tot i que m’agrada caminar.
Aquest trajecte és l’únic moment del dia en què em permeto pensar en tu. Quan vaig a la feina hi vaig amb tu. És l`únic moment del dia que et dedico, perquè si et dediqués més temps estaria massa trista, però si no tingués aquests moments encara seria pitjor. És molt més que el viatge d’anar a la feina, és un viatge amb tu, amb la parella que em va abandonar el dia del meu aniversari, amb qui em barallava cada dos per tres. En teoria havíem de ser perfectes, però ens vam fer molt mal. És el moment que parlo amb tu per entendre què va passar, però ho faig sense tu.
Surto de casa ja amb un somriure, i quan arribo al metro ja estic en aquell món que he creat. M’agrada veure que hi ha gent al meu voltant, i de fet ho necessito, perquè quan els meus pensaments es tornen foscos, el somriure còmplice de la senyora asseguda al davant o la conversa d’un pare amb el seu fill aparten aquella tristesa i em tornen a l’altre món. Quan agafo el llarg passadís del transbordament, espero trobar-me el músic que sempre canta el que necessito. Aquells desconeguts em fan companyia, la que tu ja no em fas.
Hi ha dies que estic enfadada amb tu, que et vull culpar de tot, perquè no m’entenies, perquè no vas saber relaxar-te mai, perquè no vas confiar. En aquells moments miro les meves companyes de viatge, espero que alguna s’aixequi per deixar seure a qui ho necessiti més, espero que una parella es faci un petó, espero que algú m’aparti d’uns pensaments que no vull tenir i que em faci sentir part d’una societat que val pena.
Quan penso en els dies feliços, quan estàvem abraçats dormint la migdiada, quan anàvem amb bicicleta fins a Cornellà al camp de l’Espanyol, quan ens emborratxàvem al bar de sota casa o quan ens inventàvem una nova postura sexual impossible, m’agrada pensar que el somriure que se’m posa a la cara, pugui fer somriure algú en aquells moments del matí.
Quan baixo del metro, jo vull continuar pensant en tu, però no m’ho permeto, omplo el dia d’activitats i de gent coneguda i que m’estima, i fins i tot quan estic sola al vespre a casa, tampoc vull pensar en tu, perquè no vull estar més trista, perquè no vull culpar-te més, perquè no vull culpar-me més, i sobretot , perquè sé que l’endemà tornaré a tenir aquells moments amb tu.
I l’endemà, torno a sortir de casa, torno a agafar el metro, torno a pensar en tu, sento que alguna de les meves companyes de viatge ha passat pel mateix, i que algú s’estarà acomiadant en aquell moment, com jo faig cada dia. Em fan sentir que no estic sola, la meva vida és només una altra de les moltes que hi ha allà assegudes, i estar amb desconegudes amb històries desconegudes em fa sentir acompanyada. Així, el dia que tu ja no pugis amb mi, ells i elles encara hi seran, fent-me somriure, o fent-me enfadar, però seran la meva companyia de viatge, quan ja no necessitaré que tu hi siguis.
De fet, espero, Albert, que després d’escriure això demà ja no necessiti que estiguis amb mi al metro, que aquest relat pugui servir d’adeu. Espero anar caminant a la feina demà.