Ets de Lleida?
Ahir un senyor em va preguntar a quina parada havia de baixar per anar a la Sagrada Família. I no era pas un turista japonès ni una Erasmus del nord d'Europa. No tenia ni l'edat, ni el tipus, per ser cap dels dos. La veritat, va emprar el català amb molta fluïdesa. Fonèticament parlant (mai millor dit), el meu cervell el va geolocalitzar a la comarca del Solsonès. Encara que era clar que feia molts anys que vivia a Barcelona. El veredicte va ser contundent: dialecte central predominant, però amb un, gairebé ja imperceptible, lleuger accent nord-occidental. I us preguntareu com vaig poder filar tan prim només a partir d'una interacció tan concreta i breu. Tot té sentit a la vida, i és més agradable, si t'ho prens com un joc. Ja ho veureu.
—Saps on és la parada de la Sagrada Família?— em va dir.
Ho llegia de la màniga de la camisa de quadres que portava posada i se'm van encendre les alarmes. També vaig veure que hi duia escrit un número de telèfon i un nom: Claustra (que precisament és la patrona de Solsona).
Sense dissimular el meu somriure vaig respondre-li que jo també havia de baixar a la mateixa parada que ell i que podíem fer el trajecte junts. La seva reacció em va fer esclatar el riure aquest cop i, sense voler, vaig despertar la senyora que seia a la vora, i que, tot sigui dit, ja feia una bona estona que dormia.
—Ets de Lleida? —em va preguntar el senyor.
Va ser una frase inesperada que he sentit molts cops a la vida, fins i tot que jo he formulat alguna vegada. Mai, però, ningú no me l'havia feta a mi, la pregunta.
—Jo no. Els meu pares ho són.
— D'on, de Lleida? — va insistir.
— Mon pare de Solsona i la meva mare de Lleida ciutat. — vaig respondre, mentre caminàvem tots tres plegats pel passadís.
De fons, a la tele del menjador, s'escoltava el 3/24. Parlaven del coronavirus.