L'àvia
- En metro? Amb la Renfe, vols dir, oi?
- No, no, el metro. L'L9. Et deixarà a Collblanc i allà pots fer transbord amb l'L5, la blava.
Tres anys vivint a l'estranger i mentre no hi era, els ha donat temps a enllestir la línia de metro que uneix aeroport i ciutat. L'eterna promesa, com l'acabament de la Sagrada Família. Sempre havia sabut que si mai havia d'agafar un avió no previst fins a Barcelona, seria conseqüència d'una molt bona notícia o d'una de molt dolenta. Quan vaig rebre la trucada de la mare, ara fa dos dies, em va destrossar que fos pel segon motiu. Pujo al vagó i m'assec al seient blau més proper, i sí que es nota que tot és relativament nou. Normalment, quan penso en el metro de la meva ciutat, m'imagino una escena atapeïda, plena de caps a diferents alçades i braços i peus encreuats. És el record que tinc de quan l'agafava amb l'àvia per anar a l'escola. Vam estar més de sis anys temptejant si era més ràpid i més còmode anar-hi amb la línia vermella o amb la verda, i mai vam acabar de treure aigua clara al dubte. Ella sempre deia que la tres i jo creia que la u. La nou no l'he agafada mai, no sé com acostuma a anar, de plena. De totes maneres, avui no me'n faré una idea. Cap societat submergida en una pandèmia mundial pot ser exemple de res. Al llarg de tot el metro, no soc capaç d'endevinar més de deu figures. Totes ben separades, fins i tot algunes que han pujat juntes. Silenci, mascaretes i olor de gel antimicrobià. Els transports a Pequín també tenien de tot això ahir, camí de l'aeroport. Potser per primera vegada, tot el món fa el mateix so i la mateixa olor.
Ens posem en marxa. No sé si és producte de la son o la fortor del desinfectant amb què han netejat el vagó abans que hi pugés, però la veig ficar-se dins el vagó. Sé que només me la imagino, però d'una manera molt clara. Entra per la porta i es queda arrepenjada al costat, agafada a la barana i amb el cap recolzat al mapa de totes les línies, on aquesta nova és de color taronja. Sempre deia que era el lloc amb menys risc que els lladres t'estiressin de la bossa i també on molestaves menys perquè la gent pogués entrar i sortir sense problemes. Normalment, algú li oferia seure, tant era si es tractava dels llocs reservats o no. Ella sempre deia que no. Mai vaig veure-la asseguda en un seient del metro. Sempre es girava i em deia fluixet:
- Escolta David, però jo no semblo tan gran, no?
- Clar que no, àvia. Ho fan per educació, jo també ho faria.
- Ja, però perquè tu ets molt bon nen. Segur que aquesta gent no és com tu.
Assaboreixo la imatge com qui mastega lent el darrer tros del seu plat preferit. No recordo l'últim dia que l'àvia va acompanyar-me a l'escola en metro, quin dia vaig ser prou gran per començar a fer-ho tot sol. És probable que no passés res d'especial, jo creia que anar al metro amb la teva àvia no era una acció extraordinària. Inevitablement, ara m'ho sembla. Ningú del meu entorn, ni jo mateix, sospitàvem que només amb dinou anys marxaria a l'altra punta del planeta a estudiar. Tampoc que no tornaria en tres anys. No puc evitar sentir-me culpable per no haver vingut a veure l'àvia ni tampoc per no haver-li trucat més d'un cop en els últims sis mesos. Ara no em queda altre remei que imaginar la seva veu dient que no vol asseure's, que està bé dempeus. Abans d'arribar a la parada de Collblanc, m'aixeco i em recolzo al lloc a tocar de la porta. Un cop més, l'àvia tenia raó: a més d'evitar lladres i facilitar el pas, és més còmode que els seients.