Desig
Són les vuit, sembla un dia normal però no ho és. En els carrers es respira un aire estrany, hi ha una pau que gairebé espanta. Camino per les voreres mullades que han estat regades per la pluja de la matinada. Només la meva ombra m'acompanya cap al món subterrani. Baixo les escales, trec la tarja i pico. Escolto que s'apropa, no hi ha ningú a l'andana i dins el metro tres persones i jo. Quins records aquells on sèiem junts i on havies d'empènyer la gent per poder entrar. Enyoro la llibertat, sentir l'aire a la cara i enyoro la seva olor. Deixo la mirada perduda ,pujo damunt una onada de sentiments i de desig. Fa més de tres mesos que no el veig, no puc sentir la seva veu i aquest secret m'ofega per moments. Penso en les estones viscudes, en les promeses, en aquelles tardes on ens amagàvem i ens submergíem en l'escalfor de les paraules i la dolçor dels nostres llavis. Sento el desig de sentir les seves mans perdent-se pels camins del meu cos. Sento el dolor, l'enyorança.
Anys de la meva vida estimant un somni,una il. lusió, i plorant en silenci . Les parades passen al mateix temps que les imatges del passat em bombardegen. Cap missatge, cap trucada,cap senyal.
Sento el desig intens de l'escalfor de les seves abraçades, les tardes al mirador quan ja era fosc I les llums de la ciutat trencaven el misteri de la nit. Desig de les carícies que tant enyoro, però que sempre vaig saber que no eren només meves. Recordo aquell primer petó, asseguts al Parc del Laberint,sota un cel blau i les primeres calors de la primavera. El silenci es va fer present,aquella tarda ,va ser el principi d'un gran secret.
Sola en aquest confinament,sense saber res, sento un ofec que no em deixa viure.
Les portes s'obren, entra una dona ,rossa, d'uns seixanta anys, amb mascareta i guants.Seu a dos metres d'on estic.La miro i intento imaginar què pensaria de mi si sapigués el meu secret. No cal gaire imaginació per saber-ho. N'estic segura que, com molta gent, no tindria bones paraules cap a mi. Es gira i em mira, em somriu amb els ulls.
Sento el desig de sentir la seva veu, de volar junts sense haver d'amagar-nos, sense sentir-me culpable d'estimar .Sento el desig de poder plorar en llibertat ...
Haig de baixar,la propera és Selva de Mar. Em poso davant la porta, em veig reflectida al vidre,no semblo jo, soc com un fantasma del passat arrossegat per un somni i un desig que potser mai tornarà...