Recerca de personatges
Classes de literatura virtuals, òpera prima que és seleccionada per ser publicada, celebració en el silenci del claustre en el que s’ha convertit la teva casa, només interrompuda pels sons dels whatsapp de felicitació. La imaginació que no para. Escriure. Quina fortuna aquest retir involuntari per aclarir les idees, per formular guions i per pensar trames! Tantes que hom ha de triar.
Un matí, en aixecar-me després de gaudir d’una nit calmada, de somnis intensos —lluny de les angoixes i inquietuds nocturnes, un cop acabades les jornades laborals i personals esgotadores—, vaig albirar quina seria la meva nova obra. La tenia tota davant els meus ulls, en veia la estructura, l’escaleta, el temps, les accions; era com una revelació. Sols l’afeblia un petit problema. Més ben dit, un gran problema: els personatges els construïa en el transport públic i estàvem confinats.
El meu costum era recórrer els barris per observar persones de diferent classe social i diferents objectius a la vida. De totes les edats. El primer cop vaig haver d’estudiar-me bé els plànols del TMB.
Em vaig construir l’itinerari següent: deixava el cotxe a la Zona Franca i agafava l' H16 a prop de la Pl. Espanya, i avançada la Gran Via prenia l' H12 fins a Pl. Universitat; l’ambient passava dels treballadors del món de la indústria de l’automòbil als estudiants de carreres universitàries. Un cop allà, transbord al 59 —la baixada de Les Rambles i la volta a Colom em servien per als perfils de turistes—, fins arribar a Pla de Palau. Allà m’esperava el 47, la platja de la Barceloneta —avançat el matí ja trobaves homes i dones que rondaven els 60 cercant el color torrat de la salut—, el parc del Poblenou i m’enfilava fins la Sagrera, travessant la Diagonal, aquest cop per sota de la Gran Via —situació que sempre m’havia fet una mena d’il·lusió infantil—, fins arribar a Virrei Amat.
No ho feia d’una tirada, de vegades baixava a una plaça i hi passejava, o m’asseia a repassar les notes. Si tenia son, igual feia un cafè a una terrasseta. Per dinar, tenia dos llocs triats, en funció de l’hora anava a un o a l’altre. Era una dedicació de jornada complerta. Si se’m feia tard i tenia set, baixava del bus per a fer una cerveseta. Sempre aturades de menys d’una hora. i així amb un sol tiquet passava.
Altra cop a la meva oficina mòbil amb el número 122, voltava pel turó de la Peira fins a la plaça Karl Marx que sempre em remuntava als anys de joventut i a les manifestacions al centre de la ciutat. Inclouria això en algun conte. Nota 27 de dia, coincidint amb el bus que em portarà per davant de Vall d’Hebron, on m’imagino les persones malaltes i els qui les cuiden que seuen al meu costat, i intento endevinar de quin conjunt formen part. Tasca llarga i feixuga fins que arribo a l’av. Vallcarca i agafo l'H4, que em canviarà el paisatge i el paisanatge.
La classe alta que habita a Pedralbes no puja a l’autobús, però sí moltes dones vingudes d’arreu per fer les tasques que els d’aquí preferim no fer. Alguna dona passejant el gos dintre d’un cotxet de bebè em fa prendre la nota 48! De tornada a la Zona Universitària, camino per aclarir les idees, i m’emporto un bon material cap a casa.
Regirant les meves notes durant els dies de confinament, he pogut construir cinc històries amb personatges recol·lectats, com si fossin maduixes de bosc, abans del COVID, en els seients de l’autobús. Totes elles passen en terra ferma.