Des de la finestra
Dos mesos tancat. Dos mesos que esdevingueren eterns. Avorriment constant i continu, envoltat de llibres i missatges que no paraven d’arribar. Recordava incessantment les meves fugides al mar. Agafava el metro i baixava a l’estació de Selva de Mar. Recorria angoixat el carrer del mateix nom, esperant trobar un mar en calma, una calma que em traspassés al cervell, a l’ànima. No feia vent i això em tranquil·litzava. Finalment, el blau del cel es fonia amb el blau del mar a la platja de la Nova Mar Bella. I començava un periple pel passeig fins arribar a la Platja de Sant Sebastià, mentre observava atònit els esportistes, les gavines, els venedors ambulants i els patinets que passaven a prop meu amb una velocitat que m’espantava. I la visió des de l’altra punta em produïa una sensació estranya. Un calfred de joia indescriptible. El mar esdevenia més blau, més pausat. I ara sí, produïa un efecte balsàmic encisador, una sensació de pau que no trobava enlloc.
El cop de realitat va ser brutal. Mentre somiava, les notícies parlaven de confinament, de morts, d’infectats. I aquell mar blau esdevenia negre, amb núvols grisos al damunt i on el sol era rebutjat de manera infame. Buscava un alè de bellesa en tot plegat, però a cada moment la foscor enterbolia els meus pensaments. Les imatges de la televisió no m'ajudaven. Les cares de preocupació ho inundaven tot, i la gent gran, especialment la gent gran, mirava sense mirar, amb aquella mirada perduda a la qual no li calen paraules.
Aquella tarda plovia. Observava aquell arbre des de la finestra de la meva habitació mentre sentia les notes de Rapsody in Blue de Gershwin. Els vidres s’entelaven i de tant en tant havia de passar la mà per poder veure el moviment de les branques. No era com sempre. Les fulles havien canviat de color i li donaven un aire trist, melancòlic. No eren verdes ni brunes; més aviat les envaïa un alè grisenc que em recordava el cel de neu de l’hivern. Malgrat tot, la primavera feia dies que havia envaït el jardí amb unes roselles que voleiaven amb gotes de cristall. Vaig agafar el cobrellit i una manta i vaig baixar les escales. El vaig abraçar amb totes les meves forces envoltant el tronc amb la roba que portava. L’endemà estava xop i tremolava...
L’arbre ja no respirava.