Alguna cosa està passant
Arraulida en un racó de l’habitació, intueixo algun canvi. Busco indicis al meu voltant, però no els sé trobar. Camino cap al balcó i acosto la cara als vidres. Dies més llargs i clars, però carrers gairebé buits. Escletxes de llum entren per la finestra, i decideixo obrir-la. Floreixen tímidament els ametllers i els ocells canten suaument aliens al patiment del món. Gràcies a la natura que, malgrat tot, continua impertorbable el seu cicle i trenca un silenci que resulta esfereïdor. He après a valorar més intensament aquests detalls que abans, entre el brogit i la pressa del dia a dia, se m’escapaven sense ser-ne conscient. Imagino en la llunyania els camps de blat i les vores dels camins esquitxades de roselles. Jugo mentalment a travessar rierols tot saltant de pedra en pedra mentre m’acompanya la remor de l’aigua; records que ajuden a viure. Kavafis, en el seu viatge a Ítaca, ja ens convidava a gaudir del camí sense pensar en el punt d‘arribada. L’angoixa, però, m’aclapara aquests dies. Lluito perquè guanyi l’esperança, aquell ocell interior que sempre canta i ens dona consol, segons la poetessa Emily Dickinson. Miro cap al cel i de sobte veig que comença a plovisquejar; el temps també està estrany. No hi ha ningú passejant i gaudint d’aquestes sensacions. On és la gent? Patim tots un confinament provocat per un virus desconegut i inhumà. Quin és doncs el canvi que intueixo si tot segueix igual? Renaixerem més forts si resistim aquesta tempesta. Serem també més savis en saber-nos tan fràgils i vulnerables. Tindrem l’oportunitat de començar de zero i de fer les coses millor, Un dia acabarà aquest malson i sabrem del cert que les petites coses eren les grans. Viurem més pendents els uns dels altres sense escatimar gestos i mirades d’afecte. William Shakespeare, gran analista de l’ànima humana, ho va saber expressar millor que ningú: “feliç jo que, en un món tan capgirat, estimo i, igualment, soc estimat”. Xiuxiueja a cau d’orella un vent fresc mentre tinc aquests pensaments. “Yocan” és una paraula japonesa que es refereix al fred que perdura quan ja és primavera. Zum-zum fa una abella que reposa sobre una flor del meu balcó: no hi ha dubte que, malgrat tot, la primavera ha vingut per quedar-se; aquest és el canvi que intuïa el meu cor.