Tant de bo...

action_dreams

"Tant de bo pogués veure'ls un sol moment...amb això ja em conformaria". Només van faltar aquestes paraules per saber com volia gastar l'últim desig que em quedava. Vaig tancar els ulls...i vaig demanar si us plau que la línia 4 on anàvem asseguts, en lloc de parar a la Barceloneta, seguís cap endavant i arribés fins a una parada anomenada "San Lorenzo". Ell portava onze anys a Espanya i no tenia  ningú més aquí, excepte els seus amics de Sabadell i a mi. No podia arribar a entendre mai el seu sentiment de soledat perquè jo no havia hagut  d'emigrar a cap altre país, però el que sí podia intentar era ajudar-lo a ser més feliç. Portàvem un any de pandèmia i la seva mare i la seva tieta s'havien contagiat, es trobaven força greus a casa intentant tirar  endavant amb l'oxigen que els havien deixat.


De sobte, el metro va agafar força i va començar a anar una mica més ràpid...espantant-nos, fins i tot a mi que ja sabia de què anava el tema.


Vam entrar a un túnel fosc i les llums es van fondre, com sol passar a les pel·lícules de terror. En Fernando em va agafar fort de la seva mà dreta i em va abraçar per l'altre costat, com volent protegir-me mentre em deia "no sé què està passant, però tranquil·la". Jo per dins reia de felicitat i picardia, com en aquells moments quan tens un regal que saps que farà tanta il·lusió que no pots amagar. Cinc minuts més tard vam sortir del túnel...i vam començar a veure camps verds semblants als de l'Alt Empordà, però sense cap mostra d'humanitat a l'horitzó. Ens va envoltar l'adrenalina a un nivell màxim, no podíem tancar la boca perquè no deixàvem d'estar sorpresos davant tot el que estàvem vivint. Abans que en Fernando pogués articular paraula, el metro es va enfonsar a l'Oceà Atlàntic, ràpid com una muntanya russa, endinsant-nos en un paisatge ple de blaus i llums i peixos i vida submarina. En Fernando estava que no s'ho creia, no parava de mirar cap enfora i cap a mi, movent el cap com si d'un partit de tennis es tractés. No em deia res...estava mut, i jo el mirava sorpresa i rient...perquè no sabia què més fer, només esperava el moment en el qual es retrobés amb la seva família.


Vam arribar a Paraguay un cop fora del túnel submarí, així, com si res. En aquell moment vaig pensar per a mi: "Quins dos euros amb quaranta cèntims més ben invertits que hem gastat", i vaig riure jo sola. Encara bo que aquest riure es va envoltar pel context i en Fernando no ho va notar.


El viatge va durar quinze mnuts en total...ho vaig trobar fins i tot massa ràpid i efectiu, tot i ser un desig fet a l'univers. En Fernando va començar a balbucejar...a dir-me que tot allò li sonava molt, assenyalant amb el dit com un nen petit a la cavalcada dels Reis Mags.


De sobte, va identificar edificis històrics, carrers comuns, gent de tota la vida...


En aquell moment...en ple èxtasi, vam entir la veu en off tan comuna del metro dient: "Pròxima parada...San Lorenzo, Paraguay, la casa d'en Fernando". Semblava una broma...però era real. El senyor que sempre sentim al metro ens havia parlat a nosaltres directament. Vam parar a la mateixa vorera, es van obrir les portes amb el seu típic "pi-pi-pi" i la pressió que això comporta, i vam ficar peus a terra paraguaia ràpidament.


En Fernando em va mirar amb els ulls plorosos. No li van caure en aquell moment les llàgrimes, perquè encara estava assimilant el que havia passat. Vaig ficar la mà dreta a la seva galta, el vaig mirar als ulls i li vaig dir: "Ara ja podràs veure'ls, encara que sigui una estona".


 

Te ha gustado? Puedes compartirlo!