Bernat
Els somnis recurrents sovint són terriblement inquietants, ja que són difícilment explicables. Aquestes aparicions nocturnes em provoquen un malestar diari del qual no sé desempallegar-me. Els peus em fan mal, crec que dormo tensa i movent els dits.
És tan real tot! Fa 12 anys que no visc al pis del Carrer Viladomat i no trepitjo el mosaic de sanefes de 1911, però soc capaç de sentir la seva fredor a la planta dels peus.
Fa tres nits que em desperto a l’habitació amb vistes al celobert, obro els ulls i veig la gegantina làmpada de paper blanca, com una bombolla setinada que penja damunt meu. Surto del llit i camino descalça fins a la sala d’estar i obro els balcons. Barcelona té un cel rogenc brut, com una fotografia en sípia.
Baixo els quatre pisos per aquella escala d’època modernista, però per gent austera de l’Eixample esquerra.
Calço unes sandàlies negres que separen el dit gros i una roba que portava fa 15 anys.
Camino relaxada fins arribar al carrer Calàbria, agafo la línia 1 del metro Rocafort, espero a l’andana direcció Fondo. L’estació no és com és ara, ni com quan vivia a Barcelona. L’estació és com els túnels de Passeig de Gràcia quan jo era una nena, folrats amb rajoles blanques rectangulars, es barregen pudors i olors diverses i antigues, d’humitat, brutícia, de cafè amb llet d’un bar soterrani i entrepà de pernil.
El metro arriba, és un comboi antic de color blau on tot és molt metàl·lic, el soroll del trontollar, les olors i el gust que s’impregna als llavis. Els passatgers i passatgeres són de gran diversitat, també d’èpoques diferents. Hi ha gent en blanc i negre, i d’altres en color, n’hi ha, fins hi tot, amb filtres d’estrelletes o de bellesa. Hi ha gent que porta mascareta i d’altres, que semblen d’anys enrere, se’ls miren enrarits.
El meu vagó es mou exageradament, no obstant, l’única que sembla passar cert neguit soc jo, la resta riuen, parlen i estan assossegats. Això cada vegada va més ràpid, la boca de l’estómac s’ajunta amb el cor i els pulmons s’encongeixen. Ens creuem amb un altre comboi i se sent un xiulet llarg. Durant uns segons he vist uns ulls coneguts al tren que ens hem creuat. Un ulls grossos, immensos, d’un marró clar, uns ulls que somriuen, llavors m’he mirat els dits dels peus i els he bellugat, per veure que això és veritat, són mal aixurats.
Acluco els ulls un instant i el veig somrient i fixant la mirada als meus peus.
- Aquest dits m’encanten, són tan torts! I com pot ser que el segon sigui més curt que el tercer?!?!?
Baixo a Arc de Triomf i, tot i que ens hem creuat al metro, ell m’espera sota l’Arc. Un altra trobada impossible. Ens abracem com si res ja hagués passat. Em mira els peus i jo bellugo els dits. El veig més alt que mai, molt alt.
Caminem fins al parc de la Ciutadella i jo vull anar veure el mamut, que, com sempre, em decep, el recordava més gran. Seiem mirant els remers ocasionals de l’estany, mentre seiem en un banc, amb les mans entrellaçades.
- Bernat, Déu existeix?
- Hahahaha, no pateixis per res, tot està bé, i jo estic tranquil.
Ens adormim amb els sol escalfant-los la cara.
Quan obro es ulls veig les llums hal·lògenes de la meva habitació actual i penso en ell, en Bernat i en aquell dia que ens vam creuar al metro fa tants anys. El túnel se’l va empassar i mai més l’ha tornat a veure ningú, fins ara, que hi parlo cada nit. Només parlem de dits.
I ara no sé on vaig quan dormo, si és que vaig enlloc.