30 d'Agost
Ahir per primera vegada vaig haver de parlar davant del pare de l’Ariadna de tot el que va passar…. Ara ella necessita ajuda, ens necessita….la seva psicòloga ens va suggerir trobar-nos per poder omplir el buit de tres anys que té, un buit provocat per nosaltres, o per mi, no ho sé…. Vaig sortir del despatx amb la sensació que la meva filla és com és, en part, per culpa meva…ara, anys després, i mirant en perspectiva m'adono que pas a pas he fet créixer una nena plena d’inseguretats….
Moltes coses passaven pel meu cap aquell 30 d’agost de 2008… recordo perfectament com va pasar tot…….
Aquell dia va ser el final d’una Maria alegre, confiada, enamorada de la vida i del seu marit….
30 d’Agost del 2008.
Era al metro, línia 5, parada Maragall. Un bon home es va fixar en la meva enorme panxa i em va cedir el seu seient. Per sort vaig poder seure. Estava de 7 mesos, cames inflades, esgotada perquè ja era la tarda. Anava de camí a la feina, era agost i feia calor, em feien mal les cames, tenia unes ganes boges que l’Ariadna sortís de dintre meu… últimament estava molt, molt, pesada….
Mirava una publicitat d’habitacions per a nadons, encara no teníem la de la nena, i quedava poc…. Va sonar un missatge sms al mòbil, que fort, no teníem whatsapp, ho recordo perfectament, encara ens comunicàvem per missatges de text i trucades, parlàvem entre nosaltres, érem persones….sembla que parli del segle passat però aquesta era la nostra via de comunicació fa quinze anys….en fi, el que deia, em va arribar un sms: “Hola, Lupe, qué tal! Hace días que Xavi está extraño en casa, ausente... y quisiera hacerle un regalo, me puedes ayudar? Luego te llamo”. Dibuixet d´un petó…
Com? Lupe? Xavi? "Está extraño en casa?" Què està passant?!
El cor em va començar a bategar amb força, em molestava la samarreta, m’oprimia el pit, l’Ariadna va començar a bellugar-se dins la panxa….em faltava aire i el metro no arribava a l’estació…. Va començar a caure’m una llàgrima per la cara, no entenia res, vaig sentir un dolor tan intens que només volia sortir d’allà dintre… la següent parada es va fer eterna….volia trucar al meu marit, volia una explicació, volia saber què estava passant….
Baixo del metro, em quedo a l’andana, no sabia què fer….agafo el telèfon i començo a trucar-li, no l’agafa, una, dues, tres…. No contesta… treballa en un bar a Sabadell, viu allà, i quan té festa ve a Barcelona a veure’ns a la panxa i a mi…. ingènua….
Truco a la Lupe, la meva sogra…. Ella l’agafa, no es pot creure el que li estic dient, només fa que repetir-me que em calmi, que pensi en la nena, que respiri…. I llavors deixa anar un “al final te lo ha dicho, la sinvergüenza “…. Em vaig quedar muda, vaig seure al banc del metro i vaig deixar el telèfon al seient, la sentia que em cridava…deia el meu nom, Maria! Maria! Però la Maria estava en xoc….no vaig contestar….des d’aquell dia, mai més no he parlat del que va passar en aquell trajecte de metro… no vaig arribar a la feina. Em vaig despertar en un box de l’Hospital de Sant Pau, tenia les corretges a la panxa perquè vaig començar amb les contraccions però era massa d'hora, no havia de sortir encara….ho recordo tot com si fos avui….
Han passat 13 anys, i encara no l’he pogut perdonar….