El dia del caos
El dia del caos
Doncs resulta que tothom ho sabia i a mi no m’havia arribat aquesta particularitat de la xarxa de metro de Barcelona. Hi havia un dia a l’any en què els combois del metro circulaven de forma aleatòria en la direcció que volien i per la línia que volien. Els conductors i les conductores feien una assemblea i entre tots decidien quin seria el dia del caos de l’any. La reunió era secreta, i quan s’havia arribat a un acord ho comunicaven al Centre de Control, que aquell dia tancava la paradeta i s’agafava un dia de vacances.
Aquell dia vaig baixar a l’andana de l’estació d’Encants i ja vaig veure que l’ambient era diferent de l’habitual. L’encarregat de l’estació estava intentant explicar a un dels usuaris que em trobava cada dia que el fet que acabés de passar un comboi de la Línia 5 per la línia 2 era un fet normal, que només havia d’esperar que el Ramon, el conductor que cada dia ens saludava amb la botzina quan entrava a l’estació direcció Paral·lel per recollir els habituals de les 08:10 de cada matí, passés per la nostra estació i que si el vèiem en direcció Badalona pugéssim, que segur que en algun moment donaria la volta i podríem arribar a la feina en algun moment. També vaig veure que seria difícil fer entendre a la parella de turistes de Michigan que encertar el tren que volien, seria més difícil que comprar el bitllet de la loteria de Nadal que ens permetria arribar amb un salt a la jubilació.
L'andana estava plena a vessar de gent que a cada comboi que entrava corrien a preguntar a la cabina cap a on anava, perquè els identificadors del comboi els anaven canviant en funció de cap a on volien anar . L’ambient s’anava escalfant per minuts i la gent que s’havia de quedar a l’andana acomiadava el comboi que sortia sota una pluja d’improperis i algun entrepà de l’esmorzar que sortia volant.
De sobte , hi va haver un moment a mig matí que es van acabar les protestes i tothom va anar sortint de forma ordenada cap a l’exterior i es va posar a caminar cap a la feina, l’escola o cap on fos que havia d’anar. Sempre tenies l’opció d’agafar algun autobús, ja que l’acord era que el dia del caos no es podia fer de forma simultània al metro i a l’autobús. Els avis ens explicaven que hi va haver un any en què per error es va fer el mateix dia i l’embolic que es va generar va ser monumental, que va haver-hi gent que al cap d’un mes encara estava buscant la manera de tornar a casa , no s’hi havien fixat i havien anat a parar a un barri de la ciutat que no coneixien i no sabien com tornar. Els treballadors van haver de prometre que això no tornaria a passar.
I ara , cada dia que baixo les escales de l’estació miro a veure si tot està més o menys com sempre i si començo a sentir brogit de gent ja em començo a témer el pitjor. Però si el personal de l’entrada saluda amablement i no els veig que s’amaguin, tot serà normal i ja puc començar a llegir tranquil·lament al banc mentre arriba el Ramon, amb el tren de les 08.10 h i m’avisa amb la botzina que pugi al comboi, que és el meu tren i que és hora d’anar cap a la feina.