Aigües turbulentes.
Un dia gris d’hivern. Júlia i Jaume esperen l’arribada del bus H8 a la parada de Passeig de Sant Joan – Rosselló. La tensió entre ells és evident.
No.
No m’ho diguis.
No em diguis
que ja no m’estimes.
Menteix-me.
Com ho fas sempre.
Menteix-me,
una vegada més.
M’he acostumat
a veure la teva màscara.
He congelat la felicitat
com si fos un lluç.
Avui no.
Avui plou.
Avui fa fred.
Avui no.
No et moguis.
No em miris.
No em busquis.
No vull parlar.
No passa res.
Tot està bé.
Estic callada.
No dic res.
Ves.
Ves a on dius que vas.
Tant és.
Torna.
Què?
Què dius?
No.
Això no.
De cap manera.
Això ni de broma.
T’he dit que no.
T’ho torno a repetir, no.
No te n’anaves?
Ves.
Marxa.
Si us plau, marxa.
No.
No continuïs per aquí.
Prou.
Ves-te’n ja.
Com pots dir això?
No tens vergonya.
Mentider.
Ets una mala persona.
S’ha acabat.
Ni una paraula més.
Deixa’m.
Surt de la meva vista.
Marxa.
Marxa i no tornis.
Malparit.
Ves a l’infern, cabró.
Arriba el bus. Júlia marxa corrent per la vorera. Jaume queda immòbil davant de la porta oberta de l'H8. Tones d'aigua cauen del cel.