CADA DIA, UNA HISTÒRIA
En pujar a l’H10, busca un seient gris, dels que no estan reservats, i s’hi asseu, però avui no treu els bolígrafs. Està cansada perquè encara li queden un parell d’exàmens i repenja el cap a la finestra. Des que ha començat l’ESO, la Basma va més cansada, tot i l’energia que la caracteritza habitualment. El cansament no és tan físic, és més per l’amenaça de l’adultesa. Fer-se gran, assumir responsabilitats, prendre partit, opinar de tot i cansar-se, tot és un, pensa de vegades. Ara és ella qui, de fet, ha de encarregar-se de moltes de les tasques a casa, perquè la mare ha trobat feina i, en arribar a casa, ha d’estar-se més pel Hamza.
La Basma, per no esgotar-se mentre pensa a fer-se gran, sempre duu els bolígrafs a sobre, quan va i ve de l’institut o quan queda amb les amigues de l’antiga escola. Els bolígrafs l’ajuden a relaxar-se, es deixa endur i els seus personatges sempre cerquen solucions al cansament i a les injustícies, són els salvadors i les heroïnes de la vida moderna. I sempre van en bus, com ella.
Al dibuix d’ahir, un noi sij salvava una senyora d’ulleres estrambòtiques dels seus prejudicis infundats i verinosos amb una cançó de pau reveladora, com les que ella escolta amb els auriculars. La senyora, penedida d’haver-lo jutjat, per jove, per estranger, responia al seu mantra musicalitzat convidant-lo a tastar la seva truita de carbassó, que és insuperable. Però abans, ambdós convidaven la resta de passatgers a una dansa bollywoodiana amb tot de confetis rojos que entraven per les finestretes oscil·lobatents.
Cada dia, una història. Totes les seves històries s’escriuen amb dibuixos, en dos colors, que en són quatre: el blanc, el negre, el vermell i el gris, resultant de barrejar-ne els dos primers jugant amb la densitat de línies negres sobre paper blanc. La Basma ha decidit adoptar un daltonisme peculiar en els seus dibuixos i simplificar amb aquests quatre colors.
Per això només viatja en bus, perquè és el seu vermell el que transforma els personatges que ella retoca.
La vida hauria de poder redibuixar-se enllaçant-hi línies en un camí harmoniós, pensa sovint. El respecte redreça les línies erràtiques, la comprensió allibera les línies excessivament estrictes i tot cobra un sentit.
Potser, en ocasions, el que ella dibuixa es fa realitat, de manera que les persones que destria per reproduir amb els seus esbossos boligrafiats fan un canvi sobtat en alguna de les seves facetes vitals, pors o inseguretats, lletjors o mesquineses, i baixen del bus com a versions més amables i compassives de si mateixes.
Avui, la Basma està cansada i no dibuixarà. Serà curiós, perquè avui jo soc al mateix bus on ha pujat la Basma, i m’hauria anat molt bé que el seu traç i la mà ballaruga m’acaronessin la pell al paper i, en baixar, em retrobés amb una versió més benvolent de mi mateixa, en vermell, en blanc, en gris o en negre, per simplificar.