el tramvia del meu pare
Els meus pares, Manuel i Anita, es van conèixer en un remot llogaret gallec. La seva infància va ser, segons els nostres paràmetres actuals, dura; eren pagesos, cuidaven el bestiar i els camps. No tenien aigua corrent, ni electricitat. A la dècada dels 50 van decidir emigrar a Barcelona, buscant oportunitats i, sobretot, per donar un futur de profit i comoditats a la seva única filla. El meu pare, un cop a Barcelona, va entrar a treballar com a cobrador a Tramvies de Barcelona. La meva mare s'afanyava que portés el vestit de jaqueta impecable: repetia que elegant i maco resultava d'aquesta manera. El meu pare no va canviar mai de feina i va poder donar aquest futur que anhelava per a la seva filla, encara que sempre va somiar tornar a les seves verdes terres gallegues.
Alguns diumenges li tocava treballar i justament era l'únic que la meva mare lliurava. Aleshores, per poder passar junts aquell únic dia, a casa meva es repetia el mateix ritual: després de dinar, ma mare i jo ens posàvem les nostres millors gales: ella s'estufava els cabells, es perfumava, es posava un vestit blau, es col·locava un collaret de perles i es calçava sabates de taló. A mi em vestia igualment endiumenjada i els cabells ben pentinats amb dues trenes. Totes dues, de la mà, esperàvem a la parada més propera de casa perquè passés el tramvia on anava el meu pare, hi pujàvem i l'acompanyàvem durant tot el seu torn, asseguts, al costat d'ell, en silenci.
Fèiem voltes i més voltes per una Barcelona que jo observava a través del vidre i que em semblava molt llunyana als confins del meu barri. Era una ciutat que despertava d'una llarga postguerra, bruta, freda i trista. Però al costat del meu pare i de la meva mare, en aquell tramvia, no em podia passar res: recordo la mirada d'orgull de la meva mare cap al meu pare, en veure'l tan maco i elegant, i jo, amb el pit embogit perquè llavors el meu pare era el home més important del món: ningú no podia passar sense el seu permís i emetia ordres als passatgers: "Senyors, passin a la part davantera, passin al fons, que hi ha lloc! Senyors, no se m'acumulin aquí!" Quant manava el meu pare i que n'estava d' orgullosa, jo. Quan finalitzava el seu torn, tots tres tornàvem a casa.
Un dia, ja joveneta, em van sostreure el passi que per família d'empleat de tramvies em corresponia. Resulta que la lladregota va tenir la mala sort d'anar a agafar el tramvia en què el meu pare estava de cobrador. En veure el meu passi, va exclamar: "És la meva filla!" En un atac de tendresa, en un home poc donat a ella, en veure la foto de la seva única filla, li va fer tanta llàstima aquesta noia, pensant en les penúries que potser estaria passant, i com si fos realment el meu alter ego, que després d’un petit reny la va deixar passar.
Ara no tinc ni el meu pare ni la meva mare, ni existeixen aquests tramvies, i a través del vidre del TRAM només veig aquesta Barcelona moderna i cosmopolita, que no té res a veure amb aquella que jo observava les tardes de diumenge. Però què donaria jo per passar un diumenge d'aquells anys freds, fent voltes i més voltes al tramvia, agafada de la mà de la meva mare i al costat de l'home més important del món: el meu pare.