El Castell dels Tres Dragons
N’eren 3, els dragons que espigolaven els nens que feien entremaliadures, els més entremaliats, aquells que, un cop avisats per pares o educadors, seguien amb les seves malifetes, eren portats al seu cau, al parc de la Ciutadella, on els dragons vivien al Castell dels 3 Dragons. Allí ,a les masmorres, eren posats per separat, sols, un per cel·la, incomunicats.
El soroll del metro, i el vaivé dels vagons, en un revolt, em van distreure del treball que estaba corregint, car uns fulls van lliscar fins al terra del vagó. De tornada a casa, aquella redacció m’havia fet pessigolles a la panxa. Vaig seguir llegint: l’Ernest era un noi que ja portava una nit al calabós quan jo vaig arribar, era l’únic noi que hi havia. Un cop els 3 Dragons van marxar, em va dir, al cap d’una estona, que estava al costat de la meva cel·la. Entràrem en contacte, semblava un noi prou espavilat, jo estava aterrit i a ell se'l sentia ben tranquil. No el podia veure, però tenia una veu ferma i decidida. Em va dir que hi era des la nit passada, que quan va arribar estava tan esporuguit com jo n’estava ara, em digué, però que s’alegrava de tenir un company.
-Ja toca de treballar plegats per sortir d’aquí -em deia. Jo, encara poruc, vaig asserenar-me per parar-hi atenció i recobrar la llibertat. Per art de màgia, o per encanteris mil.lenaris, els dragons només cobren vida des de la posta del sol fins als primers raigs solars, i es quedaven enganxats al ferro que els havia forjat, com les baranes del terrat del castell dels 3 Dragons. Només podien gaudir de la vida 3 dies al mes, les nits de lluna plena, abans i després també. La pròxima nit era la darrera que, aquest mes, els dragons prendrien vida. Tot i així, l’Ernest va començar per explicar-me el que sabia i com creia que podríem sortir del Castell dels 3 Dragons. En arribar de matinada vam sentir uns sorolls que ens deien que arribaven els Dragons, i també uns crits de nen, entre enfadat i somicant. Era en Vicenç. Amb en Vicenç ja hi érem tots, l’Enrix, en Vicenç i un servidor, en Guillem. Teníem 28 dies fins que no tornessin a acuar els dragons. Calia posar els nostres actius en comú i començar a treballar per la nostra llibertat, teníem una navalla Suïssa i dues navalles normals i una cadena de cartera, a més de les corretges dels pantalons i els cordills de les sabates, arribarem a la conclusió que caldria anar foradant la paret que donava al passadís. Un cop a fora de la cel·la, vam seguir per uns passadissos subterranis que ens portaren al costat del metro de l’Arc del Triomf. Després d’obrir una portinyola, a l’altre costat hi havia les vies del metro. Mirant cap a un cantó era fosc, de l’altra banda hi havia un reflex de llum. Decidírem anar cap a la llum. Després de caminar una 100mts aparegué l’estació de metro de l’Arc del Triomf; sort que en aquell moment no aparegué cap comboi. Pujàrem per l’escala que hi ha al cap de l’andana, eren les 5:30 de la matinada, segons el rellotge de l’estació, però no sabíem el dia, car com a mínim recordàvem el temps de tres dies des que em varen espigolar. Ens donàrem els telèfons i cadascú va marxar cap a casa seva. L’Ernest va sortir al carrer, vivia pel barri, i en Vicenç i jo ens quedàrem un a cada andana del metro, ell cap a Santa Eulàlia i jo cap al Clot.
Un cop acabat de llegir el treball, em trobava feliç, content de ser mestre de llengua i literatura, i deixar-me sorprendre per aquests nois i noies, amb els seus relats, m’omplia el cor i l’ànima.