Un viatge kafkià
A aquelles hores de matinada no era estrany que l'andana de la parada de Poblenou de la L4 estigués tranquil·la, algunes persones feien camí cap a casa cansadíssimes de la nit esbojarrada de festa, mentre les altres es posaven en marxa per arribar bé a la feina.
Jo estava asseguda en un dels bancs de l'estació fent un cigarro, impacient perquè arribés el metro, quan de sobte, sense haver-me fixat en el temps d'arribada, va arribar el comboi. En un moviment quasi automàtic hi vaig pujar, les portes es van tancar darrere meu i ens vam posar en marxa molt més ràpid del que pensava; millor, deveu pensar, però tot el contrari. Van passar un parell d'estacions abans que m'adonés de l'embolic en el qual m'havia endinsat.
Quan vaig aixecar la mirada del mòbil per veure quantes parades em faltaven per arribar a la meva destinació, vaig veure que estava completament sola al vagó, un cas estrany, vaig pensar; però en aixecar-me i caminar amunt i avall del metro vaig quedar xocada en adonar-me que realment estava sola, allà només hi era jo. I més estrany em va semblar el fet que el metro anava molt més ràpid del normal i que no estava fent cap parada de les que anaven passant: Llacuna, Bogatell, Ciutadella, Barceloneta... van passar tan ràpid que només aconseguia veure la primera lletra desdibuixada als cartells de les estacions, i allò no parava, de fet anava agafant cada vegada més velocitat; tanta, que vaig haver de seure i agafar-me d'una de les barres metàl·liques mentre tancava els ulls, resant perquè acabés aquell viatge .
Vaig perdre la consciència durant un temps incert, el cap em feia voltes, però per fi vaig notar que el comboi havia parat aquell viatge infernal; quan vaig reunir la poca força que tenia, em vaig aixecar i a poc a poc vaig anar revisant el lloc en el qual em trobava. Ja no era dins del metro, era dins una sala enlluernadora, totalment blanca i buida, ni un sol moble, ni una sola ànima; l'únic que tenia era una porta al fons, a la qual em vaig anar acostant i vaig decidir obrir. Quan la porta es va tancar de cop darrere meu, a l'altra banda només hi havia foscor, els peus se m'enganxaven a terra per culpa d'alguna substància que no podia determinar i feia pudor de claveguera, era tot repugnant.
De sobte em vaig adonar que anava molt arraulida per aquell passadís negre, tot em semblava estrany i em vaig pessigar la cua amb una pedra sense voler. Per un segon em va semblar normal, però, de sobte tenia cua! El cap no em parava de donar voltes, allò era impossible... vaig atansar-me a un bassal que tenia aprop i m'hi vaig mirar, no em podia creure la imatge que em retornava el reflex, de sobte i sense saber com...m'havia transformat en una rata.