Records del passat
Fa més de 20 anys que agafo la mateixa línia per anar a treballar i a mesura que passa el temps m’adono de com hem avançat ( o retrocedit, segons es miri).
Al principi, aixecava la vista del meu diari gratuit “Què!” i veia la resta de gent del vagó submergida en la seva lectura, del mateix diari o d’altres, gratuïts o no.
Alguns usuaris que no portaven lectura aprofitaven per donar un cop d’ull al de davant o al del costat.
D’altres, escoltaven música als seus walkmans penjats dels pantalons (generació Z, cercar-ho al Sant Google. Boomers i Mil.lennials ja m’enteneu)
Ara passa el mateix però s’ha cambiat el format. Mentre escric aquestes línies al meu mòbil de camí a la feina passant per la parada de Sagrera, miro al voltant i veig que ja no hi ha diaris, que la gent només mira les seves pantalles i els que no, es distreuen veient el que mires.
Ocasionalment alguna persona romàntica del paper llegeix un llibre, i ara la música s’escolta sense cables.
Recordo quan, abans d’arribar al meu destí, intentaba acabar un dels mots encreuats d’una revista que portava, o anotava coses a la agenda, sense oblidar els sudokus, que feien el trajecte més amè.
Ara em costa esforç escriure a mà, perque estem perdent la pràctica.
Bé, ja arribo a la meva parada, haig de concloure el relat, em deixo al tinter altres coses, però superaria les 3.500 paraules i no em vull fer pesat (No sé per què però, a la nostra edat ens ho diuen molt, això.)
L’any que ve faré una segona part, perquè segur que hi haurà coses noves, al pas que avança tot això.
A reveure…