NO. SÍ.
Jo caig i tu també. Sobre la gespa del record mentre passa el metro. Aire d'olor metàl·lic que s'endú els papers oblidats, fugint d'alguna bossa. Pugem amunt per sobre els núvols, ella, ell, tu i jo també. Túnel del temps per poder devorar llibres, caps inclinats, abaixats, rendits a un mòbil, passadissos de gent atapeint els vagons, moguda pel trànsit veloç sobre la via, hipnotitzats, immòbils. I dos lladres conxorxats, de mala vida, fugint de la dignitat i de l'honradesa. Ulls que guaiten, i un xiulet que els foragita.
Cartells de paper a les parets, publicitat impresa. Pantalles, deixalles, misèria humana sota el teu seient. Llarg silenci incòmode quan tens algú amb qui no saps de què parlar. Somriure de ninot i un comiat que mai no arriba. Una noia a l'andana autofotografiant-se per no-res. Un gos pigall que lleialment guia el seu amo, i dos guàrdies de seguretat aspirants a Policia sota un rellotge que monòtonament assenyala el temps per a tothom.
No l'encenguis, no l'apaguis. No remoguis el passat. De viu en viu marca la pena d'aquest rostre maquillat. Així m'aixeco quan me n'adono de la pobra dona del bastó. Que són molt pocs els qui empatitzen amb el menys comú dels sentits. Una obra és lliurada sota l'asfalt de la ciutat, tocada a una corda per un bon mestre oriental. Buscadors de raons, borratxos, vaguen sense haver sucat el pa. Festa idiota, pantalons mullats. Manilles i cap al jutjat.
Un colom perdut buscant molles, espantat per l'estridència d'un comboi sobtat, i una mare que diu "au!" al seu menut mentre s'alça enmig de l'estampida. Càmeres silencioses i un entrepà mig mossegat a la sala de vigilància. Un fumador ocult i mil cares disconformes. Dos bitllets de tren cap a Manresa, James i Anna, dos amics meus d’infantesa.
Volgut destí, passat buscat... de temptacions disperses, llunyanes. Estacions viscudes i atrapades en el vent del mer passar. Dibuixat en l'alè d'un vidre, un cor que em porta a tu. Desenfocats a al fons de l'intercanvi, una filera de revisors que juguen a pescar polissons, mentre aquella mostela els evita canviant de direcció. Un paisatge pintat en la ment és el que persegueix el nostre viatge, fluint en espiral pentinats per la brisa. I un raspall gastat de tanta burilla, papers i xiclets enganxats a terra.
Ràfia i suro vestit sobre un home curtit de dies jaient al carrer. Estels imaginaris surant a l’estany del somni apedaçat, l’escalforeta dels motors de l’estació i un silenci sorollós que omple aquesta sala. Aquí dins no hi plou (gaire). I mentre puja i baixa gent per l’escala, un xiclet, un colom i un barret de feltre nou de cap-per-avall amb monedes de poc valor al bon ritme d’un blues encantador.
Bona nit. Bon dia!