Diumenge
Tinc amics que s’hi han quedat adormits. Anar fent voltes. Es desperten i triguen uns segons en recordar tot plegat, i després fixen vista als punts lluminosos del panell per tractar d’esbrinar on són. Almenys continuen a la línia que els porta a casa...pensen. Llavors, abans de palpar les butxaques i mirar l’hora al mòbil, fan una ràpida llambregada al personal. Per la basta varietat de pentinats, vestimentes, posats i postures, no poden acabar de situar el moment del dia, però ràpidament s'adonen que hi ha força gent i que, per tant, ja no és primera hora del matí de diumenge, sinó que deu ser més aviat l’hora del vermut. Buf. El cor els comença a bategar més ràpid, ja no dormen. I, sobretot s’accelera, i això m’ho han confessat amb un somriure un tant nerviós, quan la seva mirada es troba sense cap dificultat amb la dels Innocents, que els miren perplexos sense entendre, nets, perfumats, pentinats i engominats, amb els conjunts planxats de diumenge, disposats a passar el primer dia de vacances en família fent un arròs a la Barceloneta. Després d’aquest cop dur, però, ve la sentència: la mirada, a voltes fugissera però generalment intensa dels Progenitors. Urquinaona, només en queden dos. Sort que comença l’estiu i pels turistes tot això és irrellevant. Però tot i així...Potser serà millor que avanci una mica més dins el metro per apropar-me a la sortida que més em convé, i així deixo de ser objecte de pensaments que no vull ni imaginar-me perquè ja en tinc prou amb el mal de cames. De cop i volta, just abans d’aixecar-me, em ve al cap aquell capítol...el vaig llegir justament anant a la feina, prop de Llucmajor, ara fa una estona que hi dec haver passat. Estava tan inmersa en la lectura que, per primer cop, vaig donar gràcies que fos la parada més llarga del món. El text en qüestió parlava de la capacitat transformadora del somriure. No recordo ben bé com s’ho feia anar l’autor, però venia a dir que a força de somriure canviaríem la nostra manera de veure les coses, el nostre pensament, nosaltres mateixos. Vaig pensar en la meva amiga Maria, que somriu sempre encara que la vida no li posi gens fàcil i, sense estar-ne gaire convençuda, vaig fer mig somriure. I no hi he tornat a pensar fins ara, just en aquest instant en què em disposo a fer retirada, avergonyida i temerosa de l’esguard reprovador dels Perfectament Perfumats. i Pentinats, i acaronant ja amb la punta dels dits les branques de les ulleres de sol. Jaume I. Queda una parada. Em dic a mi mateixa que ho haig de provar. Al capdavall, no he fet mal a ningú, i ells es menjaran una paella mentre que jo, amb sort, un arròs a la cubana probablement sense tomàquet. Prova-ho, prova-ho, em dic. Agafa el toro per les banyes, no hi perds res. Miro fixament a terra i veig les seves sabates enllustrades de diumenge, gairebé m’hi reflecteixo. No em feu por, els dic, per dins. Agafaré tota aquesta lluentor i us la retornaré per tal de llevar-vos les armes. Respiro a fons i aixeco la vista: la clavo a l’Innocent que tinc al davant, d’ulls esbatanats i d’un marró canònic. Amb fermesa, li etzibo un somriure immaculat i, deixant que operi efecte em dirigeixo de la mateixa manera als Protectors, que el rodegen, i en els que veig, just abans de baixar del metro, la curvatura ascendent a la comissura dels llavis, signe del meu triomf. Barceloneta, primer diumenge d’estiu. Potser nosaltres també ens mereixem un vermut...oi?