L'ombra del temps
Tic
Tac
Tic
Tac
És de nit. Entre les claraboies de la foscor s'entreveu la silueta d'una dona. La suor freda li regalima per les galtes. Descalça i mig nua, corre sota els fanals d'una Barcelona adormida. Té els peus ensagnats, els ulls emboirats de por i el cabell enfosquit de brutícia. Les mans li tremolen, però no sembla adonar-se'n. Amb la mirada perduda, s'atura i es gira de cop. Comença a caminar cap enrere. Resp-, resp-, respira… Esbufega, preguntant-se quin camí és millor seguir. Ràpid, pensa - es diu a ella mateixa-. Fa un gest d'incertesa i decideix endinsar-se entre les quatre parets d'un carreró estret.
Tic
Tac
Tic
Tac
Barcelona està en silenci. Un silenci ensordidor que no la deixa pensar. Al carrer només se sent el xoc constant i punyent dels seus peus ferits contra les rajoles de pedra. De sobte, un soroll. La dona empassa saliva. Es para enmig del carrer. La seva respiració s'accelera. Nota un dolor profund al pit, com si s'ofegués, com si li faltés l'aire. Vol cridar, demanar auxili, però la seva gola, seca com l'estiu, no respon. Amb la mà al coll, obre la boca, però només en brolla més silenci.
Tic
Tac
Tic
Tac
L'aire tèrbol del carreró s'inunda d'un aroma de tabac antic, paper cremat i burilla de bar. Una olor que li és familiar, una olor que fa que la pell se li posi de gallina. L'envaeix la por, una por esfereïdora que creix…, i creix, i creix… I creix tant que allò que abans era invisible ara ja no ho és, i creix tant que la tremolor tímida de les seves mans ara ja és incontrolable. D'entre la foscor apareix un home.
Tic
Tac
Tic
Tac
El seu rostre queda ocult entre els fanals apaivagats de la ciutat i les finestres sense llum dels edificis. Vesteix una gavardina negra i unes botes de cuir. L'home comença a avançar cap a ella i es fica la mà a la butxaca. El silenci es transforma en el soroll de les seves passes, del trepig dels seus talons sobre el terra fred i humit.
Tic
Tac
Tic
Tac
La dona comença a córrer. Corre més fort que mai, corre com mai no ho havia fet abans. No mira enrere, només pensa en resp-, resp-, respirar. Comencen a vessar llàgrimes dels seus ulls. Se li claven vidres, pedres i malsons, però tot i així no s'atura. No s'atura perquè encara l'escolta, perquè el tic-tac ressona com una bomba de rellotgeria dins del seu cap, perquè les seves botes encara dansen amb les rajoles, perquè tot i que no té rostre, sap que l'està observant. Corre, corre i corre, però l'home de la gavardina cada cop està més a prop.
Tic
Tac
Tic
Tac
De sobte, la seva cursa es veu interrompuda pel soroll del motor d'un autobús. La dona avança fins a la parada, alleugerida, però tot just quan la conductora obre les portes, el taloneig de les botes s'atura rere seu. L'home treu la mà de la butxaca i apareix un rellotge.
Tic
Tac
Tic
Tac
La dona cau de genolls a terra, esgotada. L'home li atansa el rellotge i ella l'agafa entre les seves mans titubejants. Una llàgrima tímida cau sobre el rellotge. Ella el mira, i comprèn que ja és massa tard. L'envolta una boira grisa i espesa fins que ja només queda l'ombra del seu record. El rellotger, amb el seu tic-tac constant i imparable, marxa a buscar la següent víctima. La conductora tanca les portes de l'autobús i desapareix entre la foscor d'una Barcelona que ja es comença a despertar, una Barcelona aliena a la dona, al tic-tac del rellotge, al rellotger i al pas del temps.