L'home de la flor
El vagó del metro va ple de gent, es nota que és dilluns i són les set del matí. Per entreteniment o per tedi, la Júlia sol observar amb atenció la gent que l’envolta. Avui, un pare de família renyaa la seva filla petita, que plora perquè no vol anar a l’escola, mentre la seva germana la mira amb resignació i una mica de vergonya. Prop seu, una noia intenta concentrar-se en el seu llibre, però, de cop, arrufa el nas, com si no entengués el que Kant li està intentant explicar. Al seu costat, un jove inexpressiu mira fixament el seu telèfon, passant fotografies de cares amb el dit índex, rebufa i tanca l’aplicació. I enmig de tot l’aldarull, destaca la figura d’un home que li desperta un enorme interès. Se'l troba cada dia en el trajecte de Girona fins a Jaume I, de camí a la feina.
Sempre que el veu, li preguntaria per qui és la flor de paper de seda que porta a la mà. Però ella és prudent i no voldria pertorbar els seus pensaments. L’home no la veu, ni s’imagina que l’observa amb tanta curiositat. De fet, ell no veu a ningú, ja que manté la mirada fixa a un lloc llunyà i inaccessible per la resta. Seu als seients reservats per a la gent gran amb un posat inert, la seva barba blanca descuidada, vestit amb roba vella, com d’una altra època. De tant en tant, es grata el cap o s’estira, com si el seu cos estigués avorrit de mantenir la mateixa postura.
La Júlia té molta imaginació i no pot evitar especular sobre la seva història. Té diferents teories: la primera diu que la flor li va fer la seva neta a qui no veu des de fa anys i ell la porta en un sentit homenatge. Una altra, li fa pensar que no té prou diners per portar-li flors fresques a la seva enamorada durant les seves visites diàries, així que li’n porta una de paper de seda. O potser se sent tan sol que fa treballs manuals a les tardes, per matar les hores dels dies llargs.
Cap d’aquestes teories deu ser certa ni té prou pes per convèncer a la Júlia. De cop i volta, la megafonia l’avisa que ha arribat a la seva parada. S'acomiada en silenci de l’home i es dirigeix cap a la feina.
Les darreres passes la porten a un enorme porticó de fusta i ferro forjat tan típics de la Ciutat Vella. Estranyada i aclucant els ulls, mira a terra, on hi ha la característica flor de paper de seda de l’home del metro. Observa al seu voltant. Es gira amb rapidesa. Res. No hi és. L’agafa amb delicadesa, sense deixar de pensar en ell.
La Júlia és massa curiosa per deixar-ho estar. Decideix fer el camí a la inversa i tornar cap al metro. S'excusa amb el seu cap, dient-li que no es troba bé i que avui no anirà a treballar. Entra al segon vagó, amb l’esperança de tornar a veure el vell. Espera poder preguntar-li qui és i per què li ha regalat la flor. Passa l’estona, entren diferents persones. La Júlia aixeca el cap, mirant al seu voltant. Ni rastre de l’home de la flor. Decideix seure, no és conscient de les hores que porta dempeus.
Amb la flor a la mà, es queda mirant endavant, reflexiva. El seu cap dona voltes sense parar. Mira el seu reflex al vidre de la finestreta lateral. No aconseguia reconèixer-se. Tant havia envellit? Si fa tan poc temps que va acabar la carrera, va trobar feina relativament ràpida, es va comprar un pis. No es va adonar de la velocitat que havia adquirit la vida. Es trobava asseguda, mirant-se a ella mateixa, amb els ulls apagats i una flor de paper a la mà. De cop, va resoldre el gran misteri de l’home de la flor. Per entendre’l, només havia de continuar mirant el seu reflex.