Apologia a les sardines sardanistes, el documental
19 de juny. Crema de préssec. Texans per sota la cintura i samarreta blanca. Pintallavis cremós i arracades de floretes taronges. Xuf-xuf al coll. A la panxa. Als canells. Als cabells. A tot arreu. Un moltasortamblacita i un aquestcopnolanecessito. La porta es tanca sense deixar espai a més respostes.
Sona Patience només a les meves orelles i jo només sé sospirar unes notes que acaben sent somriures absurds. Els ocells volen, suposo. Les fonts brollen al ritme de Take That, espero. Hi ha fonts al barri? I jo continuo ensenyant les dents: al fruiter de la cantonada, al cambrer del bar Solé, al gos salsitxa d’una senyora que fa cara de dir-se Pilar. O Joana. Ens separen trenta-dos minuts. Quasi dos mil segons per entreveure’t a l’altra banda d’un pas de zebra de Gràcia, mirar cap a una altra banda fent-me la despistada. Fingir mitja rialla. Només mitja.
Baixo les escales mecàniques de l’estació del Clot, faig tres minuts tard. Ara sona Èpoques glorioses i entro al vagó que trobo més buit. Penso què et diré abans que obris la boca: “els tres minuts de retard encara s’inclouen dins dels cinc de cortesia”. Posaràs els ulls en blanc breument, riuràs una mica i em contestaràs amb un comentari ocurrent. Glòries, Marina i Arc de Triomf. Dos més i transbord.
Entrarem en algun bar i t’obligaré a seure on jo vulgui perquè no suporto tenir l’altre a contrallum. Diré que és l’única mania que tinc i mentiré. Llavors farem allò de desxifrar-nos les dèries i les estridències amb les mans. Pròxima parada: Catalunya. Comença Jo mai mai, la canvio per Judit. Baixo del comboi i, seguint quadradets verds i eles tres se’m van accelerant els batecs. Se’m van desbocant les expectatives i, per un moment, sembla que quedi un rastre cada vegada que aixeco els talons. Com si anés deixant molletes de pa en un món on als ocells només els agraden els plàtans.
Un minut i disset segons per al pròxim metro. Tinc la sensació que l’andana es va fer petita i que la sé omplir de tot el que jo sé que serem i tu encara no. Crec que trigaré a parlar-te d’Ell, del conseller delegat dels imbècils, i no et confessaré -mai- que durant tot aquest temps no he estat capaç de no acidificar l’expressió quan algú deia les tres primeres lletres del seu nom. Pujo i comença Mussegu. Em pregunto si t’agradarà el pastís de mango i llimona que tallarem un dia de setembre després de donar-nos el “sí, vull”. Si estaràs d’acord en posar Olívia a la nostra filla o preferiràs Laia. Si voldràs que visquem en una casa amb jardinet o en un àtic amb vistes. Si et menjaràs els préssecs amb pela i t’ho hauré de recriminar sempre. Passeig de Gràcia, Diagonal i Fontana.
Penso que quan trobi el moment oportú et diré que un dels meus objectius vitals és viatjar per la Costa Amalfitana damunt d’una vespa i menjar pappardelle amb cansalada fumada i crema de formatge durant quinze dies. Lesseps. Agafo aire i baixo.
Busco la sortida. Em vibra el mòbil a la butxaca. Sona Happy Ending. Deus ser tu. La pantalla s’encén: tres missatges.
“Ei, acabo de recordar que el meu amic Miquel presenta un documental i no hi puc faltar, em sap greu.”
“Es diu: Apologia a les sardines sardanistes. Ha, ha, ha!”
“Demà t’escric i et proposo data improrrogable.”
Amb aquest ordre.
M’aturo i a la meva dreta fa pampallugues un cartell publicitari:
“Apologia a les sardines sardanistes, un documental de Miquel Balaguer.
Presentació a la fàbrica Estrella Damm el 12 de juny.”