Autor/a
Torniquet
Categoria
Relat lliure
20 segons
Com és la vida de capritxosa i inesperada. Barcelona balla sardanes, mentre es mouen milions de visitants cada any sota els seus braços. Alguns viatgen per lleure i altres per sobreviure. També hi ha persones que emprenen el rumb per tastar una cultura diferent, la catalana. Aquella dels habitants refinats que es barregen amb els bohemis, formant un curiós mosaic que adorna els carrers de la ciutat comtal. Un còctel on es conviu sobretot al transport públic.
Aquell últim avís per tancar les portes del metro ho pot canviar tot. Pel que ha arribat abans, un missatge esperat, i per al que encara no ho ha fet, l'esperança de pujar al vehicle. A dins, uns seients que són com el joc de la cadira, en què els participants lluiten per seure. La senyora carregada amb bosses acompanyada dels seus nets, de camí a l'escola. El buscavides amb uns paquets de fruits secs caramel·litzats que s'amaguen darrere la flor de piruletes que ofereix als viatgers. L'artista col·locant el seu altaveu en un punt estratègic perquè la base soni fort, el just per no esmorteir la seva melòdica veu. La universitària portant un manat de fulles manuscrites mentre s'estressa perquè no recorda aquest terme que podria fer-li aprovar l'examen. I en Joan, et preguntaràs per què distingeixo a en Joan de la resta i que fa tan d’hora al vagó.
Ahir a la nit el barceloní va decidir una setmana més sortir amb els seus amics de tota la vida a prendre alguna cosa. En aquest cas, el motiu de celebració era que l'havien contractat a l'empresa on acabava de finalitzar les pràctiques curriculars. Altres vegades, aquests joves no tenen cap esdeveniment a celebrar, però mantenen la tradició d'ajuntar-se per fer una actualització de les seves vides. En Joan va quedar amb el seu grup a la Plaça Catalunya, lloc típic de concentració on s'enllacen diversos mitjans de transport. Tots ja reunits es van disposar a agafar el metro, aquesta L1 que recorre d'extrem a extrem la ciutat.
Van baixar a Marina, allà van pensar quin era el millor baret per començar la nit. Les hores passaven i cap a les dues de la matinada van marxar, sense recordar en quin dia es trobaven: “Si avui és dijous!”. Sí, el metro havia tancat un parell d'hores abans, però entre rialles i xafarderies es van oblidar que alguns tenien obligacions l'endemà. Com que era una ocasió especial, van pagar per tornar a casa, però només hi havia disponible un vehicle privat de quatre espais, un integrant de la colla es quedava sense seient. En Joan, que va incentivar la quedada i també disposava d’una invitació per a una discoteca amb els seus companys d'universitat, va decidir no tornar a casa i anar a la festa. Aquells 20 segons d'indecisió ho van canviar tot.
En veure els coneguts de promoció, va brotar de la seva façana un innocent somriure que s’acompanyava d’uns ulls vius. Fins i tot, va adonar-se que tenia poca bateria al telèfon mòbil i va apagar-ho. En acabar la nit estava content, entrava al metro després d’una vetllada màgica. Els torniquets li feien gràcia perquè vacil·lava a quedar-se atrapat. Baixant per les escales mecàniques va sentir el senyal del tancament i va córrer a la velocitat del llum. Es va asseure a l’únic lloc lliure, al costat d’un nen de 8 anys que tenia la mateixa energia que en Joan de festa. A l’altra banda, hi havia una estudiant que duia el mòbil. En Joan tafaneja com ella accedeix a les xarxes socials i veu les últimes hores: “4 amics moren en un accident de trànsit, el conductor havia begut”.
Aquell últim avís per tancar les portes del metro ho pot canviar tot. Pel que ha arribat abans, un missatge esperat, i per al que encara no ho ha fet, l'esperança de pujar al vehicle. A dins, uns seients que són com el joc de la cadira, en què els participants lluiten per seure. La senyora carregada amb bosses acompanyada dels seus nets, de camí a l'escola. El buscavides amb uns paquets de fruits secs caramel·litzats que s'amaguen darrere la flor de piruletes que ofereix als viatgers. L'artista col·locant el seu altaveu en un punt estratègic perquè la base soni fort, el just per no esmorteir la seva melòdica veu. La universitària portant un manat de fulles manuscrites mentre s'estressa perquè no recorda aquest terme que podria fer-li aprovar l'examen. I en Joan, et preguntaràs per què distingeixo a en Joan de la resta i que fa tan d’hora al vagó.
Ahir a la nit el barceloní va decidir una setmana més sortir amb els seus amics de tota la vida a prendre alguna cosa. En aquest cas, el motiu de celebració era que l'havien contractat a l'empresa on acabava de finalitzar les pràctiques curriculars. Altres vegades, aquests joves no tenen cap esdeveniment a celebrar, però mantenen la tradició d'ajuntar-se per fer una actualització de les seves vides. En Joan va quedar amb el seu grup a la Plaça Catalunya, lloc típic de concentració on s'enllacen diversos mitjans de transport. Tots ja reunits es van disposar a agafar el metro, aquesta L1 que recorre d'extrem a extrem la ciutat.
Van baixar a Marina, allà van pensar quin era el millor baret per començar la nit. Les hores passaven i cap a les dues de la matinada van marxar, sense recordar en quin dia es trobaven: “Si avui és dijous!”. Sí, el metro havia tancat un parell d'hores abans, però entre rialles i xafarderies es van oblidar que alguns tenien obligacions l'endemà. Com que era una ocasió especial, van pagar per tornar a casa, però només hi havia disponible un vehicle privat de quatre espais, un integrant de la colla es quedava sense seient. En Joan, que va incentivar la quedada i també disposava d’una invitació per a una discoteca amb els seus companys d'universitat, va decidir no tornar a casa i anar a la festa. Aquells 20 segons d'indecisió ho van canviar tot.
En veure els coneguts de promoció, va brotar de la seva façana un innocent somriure que s’acompanyava d’uns ulls vius. Fins i tot, va adonar-se que tenia poca bateria al telèfon mòbil i va apagar-ho. En acabar la nit estava content, entrava al metro després d’una vetllada màgica. Els torniquets li feien gràcia perquè vacil·lava a quedar-se atrapat. Baixant per les escales mecàniques va sentir el senyal del tancament i va córrer a la velocitat del llum. Es va asseure a l’únic lloc lliure, al costat d’un nen de 8 anys que tenia la mateixa energia que en Joan de festa. A l’altra banda, hi havia una estudiant que duia el mòbil. En Joan tafaneja com ella accedeix a les xarxes socials i veu les últimes hores: “4 amics moren en un accident de trànsit, el conductor havia begut”.