Alçar la mirada

L’Ona mira el rellotge: si no s’afanya, farà tard a la feina. D’un glop, s’acaba el cafè, llança el portàtil dins la bossa i surt disparada de casa.
Arriba a l’andana sense alè just quan s’obren les portes. El vagó és una llauna de sardines, però aconsegueix enfilar-s’hi i s'estreny entre un grup d’estudiants. «Merda!», crida de sobte. Hi ha un canvi d'ordre a la presentació de la reunió de primera hora i l’Arnau no ho sap. Es va oblidar d’enviar-li un correu. Arribant a Maragall, s’afanya a ocupar un seient que ha quedat lliure. Normalment no li importa anar dreta, però vol concentrar-se.
Obre l’aplicació del correu i veu que ha de tornar a iniciar sessió. Quina mandra. Ho intenta, però li marca error. Com que contrasenya incorrecta? Ho torna a provar. Incorrecta. Hi torna, fent una pausa entre cada lletra. Incorrecta. Uf. Busca el contacte de l’Arnau i li truca. Res. Li escriu un WhatsApp, però no hi ha cobertura. De debò? Fa un últim intent amb el correu, però no se’n surt. Doncs si no es pot, no es pot, no? No s’ha de fluir? Doncs a fluir!
Frustrada, agafa els auriculars i tria una cançó. En posar-la, comença a sonar per l’altaveu. I ara, què? El Bluetooth està connectat… Però els auriculars no. No tenen bateria. Genial, alguna cosa més?
Obre La Vanguardia digital i, malgrat que només llegeix els titulars, les lletres comencen a ballar. Ja sap que es mareja llegint al metro, però sempre ho intenta. Tindrà raó son pare quan li diu que és tossuda com ella sola.
Donant-se per vençuda, i augurant que el dia no pinta massa bé, alça la mirada per primera vegada i la passeja per tot el vagó. Es topa amb esquenes, caps cots i una filera de clatells. Tothom sembla segrestat. De sobte, uns ullets li retornen la mirada des del seient del davant. Una nena rossa l’observa curiosa. Es fixa en els seus rínxols, que li recorden als del seu nebot. L’Ona li somriu i, buscant complicitat, arqueja les celles i li fa una ganyota divertida. En resposta, la nena arronsa el nas, juganera, i li treu la llengua. L’Ona l’imita i ho exagera encara més, i la nena deixa anar una rialla d’aquelles que no es poden contenir i s’amaga darrere el braç de qui sembla ser la seva mare. Ella les observa, i també somriu.
Durant un instant, la seva ment viatja a quan era la seva àvia qui l’acompanyava en metro a l’escola cada dia. Recorda els jocs que s’inventaven per fer el camí més curt, i recorda —després de molt de temps— un dels seus últims desitjos: haver pogut conèixer els seus néts. Aleshores no era el moment: ella estava iniciant el seu camí professional i tot just acabava de conèixer el Jordi. Però d’allò ja fa set anys. I sí, ara té una carrera d’èxit, però la resta de somnis que tenia semblen haver quedat difuminats. La feina no només s’ha empassat el seu desig de ser mare, sinó també gran part del seu temps d’oci i de compartir en parella i amb amistats.
La veu del metro anuncia la parada següent: Joanic. Mare i filla s’aixequen i, abans de baixar del vagó, la petita la mira i li diu adéu amb la mà. Una sensació càlida l'envaeix i s’adona que feia molt que els ulls no li somreien tant.
L’Ona segueix pensant en tot això fins que el túnel s’il·lumina de nou i les portes tornen a obrir-se. Mentre travessa el llarg transbord de Verdaguer, recupera la cobertura: ja pot enviar missatges. I n’escriu un, però no és per a l’Arnau.
Qui sap, potser el dia que l’espera no sigui tan dolent com pensava... Sens dubte, si no hagués alçat la mirada, no ho hagués pogut veure.