Autor/a
Blai Senabre
Categoria
Relat lliure
Algú em persegueix
Un dia estava tornant de la feina i vaig passar per davant de la famosa Sagrada Família quan vaig notar que algú em seguia. Em va entrar el pànic i, per refugiar-me i intentar escapar d’aquell ésser que em perseguia vaig entrar al metro per l’entrada on els "influencers" es graven, recolzant el mòbil en les escales mecàniques i esperant que aquestes es moguin prou perquè aparegui la catedral majestuosa de Barcelona per darrere seu.
Un cop ja estava a dins em vaig decantar per la línia blava, ja que el blau sempre ha sigut el meu color preferit i esperava que em donés sort i em salvés d’aquest ensurt. Al metro li quedaven 2 minuts i 37 segons, però la meva por augmentava molt més ràpid que el pas del temps d’aquell panell. No podia estar quieta, andana amunt, andana avall, en qualsevol moment el meu atacant em podria capturar i ja no tindria res a fer. Finalment, el metro va arribar a l’estació i jo vaig pujar a l’últim vagó, que és el que sempre em recomana el Google Maps per tal de facilitar-me el transbord de la línia blava a la vermella, que era la que havia d’agafar per poder arribar a casa. Pensava que ja estava fora de perill, que el metro m’havia salvat de ser segrestada quan, de sobte, una mà em va tocar l’espatlla i jo, tremolant, em vaig girar, pensant que aquest era el meu final, però, en donar-me la volta completament, vaig veure davant meu la cara de la meva cap, que m’havia seguit en sortir de la feina perquè m’havia deixat les claus a la taula del vestuari i me les volia tornar.
Un cop ja estava a dins em vaig decantar per la línia blava, ja que el blau sempre ha sigut el meu color preferit i esperava que em donés sort i em salvés d’aquest ensurt. Al metro li quedaven 2 minuts i 37 segons, però la meva por augmentava molt més ràpid que el pas del temps d’aquell panell. No podia estar quieta, andana amunt, andana avall, en qualsevol moment el meu atacant em podria capturar i ja no tindria res a fer. Finalment, el metro va arribar a l’estació i jo vaig pujar a l’últim vagó, que és el que sempre em recomana el Google Maps per tal de facilitar-me el transbord de la línia blava a la vermella, que era la que havia d’agafar per poder arribar a casa. Pensava que ja estava fora de perill, que el metro m’havia salvat de ser segrestada quan, de sobte, una mà em va tocar l’espatlla i jo, tremolant, em vaig girar, pensant que aquest era el meu final, però, en donar-me la volta completament, vaig veure davant meu la cara de la meva cap, que m’havia seguit en sortir de la feina perquè m’havia deixat les claus a la taula del vestuari i me les volia tornar.