Andanes

Ja sabeu com són els dilluns de bon matí al metro. Per això, el primer cop que el vaig veure em va semblar producte d'aquella boira endormiscada amb gust de derrota que carreguem de camí a la feina.
Aquell nano no s'esqueia allà. Massa d'hora per anar a l'escola i una fila ben estranya amb el jersei de llana descolorit i esfilagarsat, uns pantalons curts aspres, unes botes curtes gruixudes amb els cordons tan enfangats que empastifaven els mitjons arrugats. Un fang que s'arrapava sobre unes cames primes i uns genolls pelats pel joc.
Aquell primer dia no va passar d'aquí, amb tots els personatges que corren per les andanes, només era una nota discordant més. Però la troballa es repetí, diferents hores, diferents dies. Sempre a l'estació de la Sagrera, línia vermella. Sempre a l'andana. Mai el vaig veure pujar a cap comboi. No tenia cap ni peus allò, i es convertí en una fixació innocent.
Malgrat els riscos de ser acusat de pedòfil, vaig mirar d'apropar-me en aquell nen, però sempre una revolada de gentada el desdibuixava en la multitud i s'esvaïa. Va ser la llum que em va fer sospitar, tenia un to sèpia.
Era real? I si no ho era, que era? Com sempre que m'hi capfico amb un pensament, vaig recórrer a Sant Google. La recerca va ser, en principi, plena d'anuncis del centenari del metro. Sense defallir, vaig trobar a la fi una petita ressenya d'un fet tràgic.
Octubre de 1937,diumenge a la tarda, enmig d'un temporal, un bombardeig porta els espectadors del Cine Imperial a refugiar-se en el precari refugi del túnel ferroviari en construcció a la Meridiana. La riera d'Horta desbordada, l'omple d'aigua i fang. Moren ofegats tretze persones Els cadàvers trigaran dies a recuperar-se i el darrer serà un infant de tretze anys, anomenat Josep.
Podia ser ell? L'endemà vaig decidir confrontar-lo fos com fos. En veure’l aparèixer em vaig atansar a cops de colze entre la gent. Ell tornava a desaparèixer. Per impuls vaig cridar – Josep! – quasi ningú es va girar. Ell es va aturar. Era la vegada que el tenia més a prop. Quasi a tocar.
Vaig poder observar-lo amb detall. A la mà prenia fort una paperina arrugada d'on sobresortia un pal de regalèssia. De la butxaca emergia un petit paper numerat i engroguit amb la paraula "Imperial".
Tot quadrava. Vaig buscar-li la mirada cercant pena, solitud. Els ulls que em defugien resseguien totes les coses i persones que s'amuntegaven afanyats. Només vaig trobar curiositat i perplexitat.
Em vaig imaginar com veuria un vailet del trenta-set, l'estació de la Sagrera avui. Sense veure la resta del món, allà tenia una mostra concentrada de tota una ciutat. Vaig recordar-me a mi mateix, com havia canviat tot des que jo era menut, allà pels setanta. Aquella estació amb un sostre de volta de canó brut, les rajoles grises, les portes de sortida pesades i sorolloses, les finestretes de ferro i els petits bitllets de paper que s'hi venien. Els trens ensordidors, els rombes perfilats de vermell amb el nom de l'estació al bell mig.
Però jo també he canviat, perdent la perspectiva del temps. En Josep no. Ell no és d'aquest món i ho mira tot amb ulls d'infant il·lusionat. Com sempre, la figura es va esborronar entre passatgers fugaços. Encara hi ha dies que em sembla veure'l. No està trist ni content, només hi és. Li agraeixo que m'hagi recordat d'aixecar els ulls per fruir de tots els canvis de la vida, de la ciutat, del món, que desfilen per les andanes.