Autor/a
Alba d'Estellés
Categoria
Relat lliure
Aquell divendres
–No és culpa meva, li va dir.
Ell fa cara d’incrèdul i després pregunta:
–Que no és culpa teva? Doncs de qui, si no?
Un silenci espès omple la distància entre tots dos. Feia dies que buscava els mots. No sabia com dir-li-ho. No és que volgués fer-ho d’aquella manera. I no és que volgués amagar-li res. No és que volgués marxar, tampoc. Potser és que ja intuïa que no sabria entendre-la, la resposta. Que les respostes callades d’un passat no expliquen mai res del que va ser.
Ella recorda que aquell divendres s’havia despertat sense ganes d’anar a la feina. No pas com tots els altres divendres. Aquell divendres se sentia diferent i sense un perquè raonable. Es va vestir, d’una manera casual i còmode, com sempre feia per anunciar el cap de setmana: amb sabates sense taló, uns texans, una samarreta de color granat i l’americana grisa de mig temps que li esqueia tan bé. I és que avui es trobava «guapa». No pas com els altres dies. Avui una mica més i tot, sense saber perquè. Tampoc no calia cap raó segurament. I aquell dia va anar més ràpid a l’hora de maquillar-se i de pentinar-se. Perquè quan se sentia així no li calien massa colorets ni pinzellades als ulls ni gaire retocs més. Amb un somriure als llavis i als ulls en tenia prou per sentir-se atractiva. I avui se’n sentia, d’improvís. I així va sortir camí de la feina.
Casualment o no, el metro va arribar més d’hora aquell dia. Potser perquè ella no tenia pressa? La gent sempre anava molt atrafegada mirant els mòbils i sense aixecar el cap. I és que avui ja no ens mirem als ulls, ni els uns ni els altres. Ara ningú no es fixa en ningú. La pantalla ens separa a tots i ens deixa sols davant de tots.
Va ser aleshores quan el va veure. Just quan va pujar al vagó el va reconèixer. Després de tant de temps... Sens dubte era ell, i era allà just al seu davant. Tot un passat esborrat i ara, tot d’una, ben present. I se la mirava. Li va somriure. I, a ella, la van trasbalsar el record d’uns versos: «Potser algun dia ens trobarem / si jo no em venjo i tu no et venges.»
I aquell dia no va anar a la feina.
Ell fa cara d’incrèdul i després pregunta:
–Que no és culpa teva? Doncs de qui, si no?
Un silenci espès omple la distància entre tots dos. Feia dies que buscava els mots. No sabia com dir-li-ho. No és que volgués fer-ho d’aquella manera. I no és que volgués amagar-li res. No és que volgués marxar, tampoc. Potser és que ja intuïa que no sabria entendre-la, la resposta. Que les respostes callades d’un passat no expliquen mai res del que va ser.
Ella recorda que aquell divendres s’havia despertat sense ganes d’anar a la feina. No pas com tots els altres divendres. Aquell divendres se sentia diferent i sense un perquè raonable. Es va vestir, d’una manera casual i còmode, com sempre feia per anunciar el cap de setmana: amb sabates sense taló, uns texans, una samarreta de color granat i l’americana grisa de mig temps que li esqueia tan bé. I és que avui es trobava «guapa». No pas com els altres dies. Avui una mica més i tot, sense saber perquè. Tampoc no calia cap raó segurament. I aquell dia va anar més ràpid a l’hora de maquillar-se i de pentinar-se. Perquè quan se sentia així no li calien massa colorets ni pinzellades als ulls ni gaire retocs més. Amb un somriure als llavis i als ulls en tenia prou per sentir-se atractiva. I avui se’n sentia, d’improvís. I així va sortir camí de la feina.
Casualment o no, el metro va arribar més d’hora aquell dia. Potser perquè ella no tenia pressa? La gent sempre anava molt atrafegada mirant els mòbils i sense aixecar el cap. I és que avui ja no ens mirem als ulls, ni els uns ni els altres. Ara ningú no es fixa en ningú. La pantalla ens separa a tots i ens deixa sols davant de tots.
Va ser aleshores quan el va veure. Just quan va pujar al vagó el va reconèixer. Després de tant de temps... Sens dubte era ell, i era allà just al seu davant. Tot un passat esborrat i ara, tot d’una, ben present. I se la mirava. Li va somriure. I, a ella, la van trasbalsar el record d’uns versos: «Potser algun dia ens trobarem / si jo no em venjo i tu no et venges.»
I aquell dia no va anar a la feina.