Aquell metro i el teu somriure

Qui ho diria, que la nostra història començaria en el metro, amagats sota la llum del dia. Va començar amb el seient buit, d'on la dona va marxar, quan tu i jo vam entrar, alhora. Vam establir el nostre primer contacte visual. Després d'un duel de mirades, et vaig cedir el seient i tu, somrient-me a la cara, vas originar un bon moment.

Vam separar-nos al Paral·lel, on tu, vestida amb roba d’esport vas sortir per Fontrodona i jo vaig anar cap al funicular mentre melancòlicament pensava que el teu somriure més no el podria recuperar. Vaig arribar al funicular, on no sorties del meu pensar, però va ocórrer el que ningú vol desitjar, el funicular es va aturar. No va arrancar fins a un quart d’hora més tard, quan l’ansietat va deixar-se d’amagar. Vaig arribar, i contra tot pronòstic et vaig aconseguir ataüllar: estaves pujant cap al telefèric, quina casualitat. Va ser quan em vaig conscienciar, en sortir de l’estació, després de topar amb un senyor, el meu tiquet va sortir de la butxaca i a terra va caure. En vaig haver de comprar un altre, i mentre parlava amb la dependenta, et vaig veure, amb estil caminant, mirant-me, saludant, i provocant amb el meu bitllet ensenyant. Em vaig afanyar i el vaig comprar, i rere teu per fer cua em vaig posicionar.

“D’on has tret aquest bitllet?” et vaig consultar. “Bé, et volia tornar a veure, i en caure el bitllet, he aprofitat i he pujat corrents per parlar amb tu, però he hagut de fer temps perquè no pujo tan ràpidament, aleshores he subornat al conductor perquè parés, i que arranqués quan arribés a dalt”.

Els meus ulls es van il·luminar, va ser un gest massa especial, no sabia on m’estava ficant, però ho volia desxifrar. Ens vam quedar xerrant on la gent puja al telefèric, fins que un guarda ens va dir que havíem d'anar tirant. Va ser aleshores, que vam pujar en un d’ells i, bromejant, et vaig preguntar que quin volies de seient. Vam explicar històries amagades dins d'una cova, sense tema, tot s’innova. També experiències, que amb la passió que les comentava es feien vivències. I vam arribar al Castell de Montjuïc, on bromejant et vaig dir si et volies casar amb mi, tu vas riure i vas assentir, i el castell vam anar a descobrir.

Es va acabar la visita, i amb Barcelona com a vista et vaig dir si alguna volta faries amb mi, em vas dir que vaig tardar massa, però que sí, i tenia clar que volia sortir. Ens vam donar el telèfon, després de baixar, i després d'una història, ja havíem de marxar, i com al metro, amb la multitud ens vam escampar.

En arribar a casa, amb un somriure de bat a bat, un missatge et vaig enviar dient que m’ho havia passat molt bé, que amb tu volia tornar a estar, i em vas dir que amb mi també volies quedar i que per dissabte quedàvem per sopar. El mètode de transport va quedar clar, un Bicing per anar al sopar, i que amb una et passés a buscar, que l'aparcament era al costat. Vaig arribar, en estil formal, i et vaig veure desfilar, un vestit blanc, al·lucinant, que em feia dubtar com amb bici podries anar. Et vaig idolatrar, dient-te que tan maca no podies anar. Va ser al restaurant on, de manera definitiva, em vaig enamorar. A l’hora de marxar, amb mirada agraciada em vas mirar, sabíem que aquella nit no seria la final. I on hem anat a parar, quatre anys més tard, el dia de la boda, que ens casem, i tant de bo de més experiències puguem gaudir.

Gràcies per escoltar el discurs, alcem les copes, i per qui no ha begut: SALUT!