Arestes

Potser no hauria d’haver insistit tant. Potser no hauria d’haver volgut tant. Perqué hi ha un punt en què voler ja no és desig. És desgast, és fricció lenta, simplement fa nosa. No perquè sigui excessiu, sinó perquè no és suficient.És estrany. No ser suficient per ser massa. Ser massa normal però massa intens, massa prudent però amb massa iniciativa. Massa, massa, massa. I al final no acabar de ser res.
Fa dies que camina amb aquesta sensació enganxada a l’esquena: que tot el que empeny torna, que tot el que intenta s’esfilagarsa abans d’arribar enlloc.
És aquesta acumulació de coses minúscules —com teies mal apilades— que es van posant unes sobre les altres, de mala manera perquè no hi caben, fins que el cos ja no sap on deixar-les.
Ell és una engruna. Se sent una engruna. El fan sentir una engruna. Potser és això. Potser la vida no té res en contra seva. Potser només és així i prou.
I mentre ho pensa, algú li clava un colze a les costelles. Algú diu “perdó” sense mirar-lo. Un recordatori que el retorna de cop a la realitat.
L’aire és espès. S’enganxa darrere les orelles, sota el coll de la camisa. Hivern a fora, però dins hi ha una calor de bestiar tancat, d’abrics massa gruixuts i respiracions que no troben on anar.El vehicle avança amb una inèrcia que l’empeny. Algú respira massa a prop. Són cossos sense vores clares, sense espais entre ells, sense límits, que es deformen per encabir-se on no hi caben. I de sobte un crit seguit d’un plor.
—La meva motxilla.
Veu petita però persistent. Ell no la veu, però sent com el plor s’encongeix i s’expandeix com una esquerda.
—No! la vull ara.
La mare gira el cap com pot, sense arribar enlloc. Somriu amb boca tensa. Intenta dir-li alguna cosa que es queda atrapada en un altre crit.
El vehicle frena. Tots es desplacen mig pas. Ell també.
—Què? Sí, sí, estic al bus! Que no, que arribo ara! A-R-A!!
L’ara rebota contra cada vora, cada aresta, i retorna amb més força.Les portes intenten tancar-se però tornen enrere. Un bip, un altre bip i un altre, com si alguna cosa les fes recular, una i altra vegada, just abans de tocar-se.
Algú sospira exageradament i diu: «Va, si us plau».
Ell pensa que sempre és així. Sempre hi ha alguna cosa que no acaba de tancar. Un detall. Una resistència invisible que et recorda el teu lloc.I just llavors, com si no n’hi hagués prou, la punta del dit gros del peu li comença a picar. Primer és lleu, com una molèstia que es pot ignorar, i després ja no pot deixar de fixar-s’hi.
Però no pot moure’s. No hi ha espai per moure’s. Té el peu encallat entre una sola desconeguda i la barra metàl·lica.
La nena plora més fort. La mare diu: «Un moment», sense saber realment quant trigaran.
Algú li passa pel costat fregant-li tota la màniga amb un abric humit. Una olor dolça, massa dolça, li puja pel nas. Un perfum intens, espès, gairebé compacte.
I ell de nou pensa que potser no hauria d’haver volgut tant.
Voler que el vehicle avanci. Voler que el plor pari. Voler que la porta es tanqui. Voler que el peu deixi de picar.Perqué inclús voler això és massa.
Els cossos tornen a cedir, a pressionar, a ocupar llocs que ni existeixen. La nena segueix plorant. Un “ara” encara resona. Les portes no acaben de tancar.I la picor continua. Petita. Exacta. Insistent.Com si tot el que no encaixa s’hagués concentrat allà. En un punt.
I llavors ho entén. Deixa de voler. I, sense acabar de pensar-ho, es mou.Només és un centímetre. Un centímetre que ningú veu, excepte ell.
I aleshores somriu.