AutoSUBmarí

A les 4:30 sortia de l’escola amb la meva millor amiga, la Diana, i anàvem a casa seva per enllestir uns deures de mates. Vam pujar a l’autobús 59, o sigui que teníem vuit parades.
Les dues parades del principi van transcórrer amb normalitat, però a la tercera parada vaig sentir un soroll estrany.
Bombolles?
Vaig mirar el terra i vaig veure que l’autobús s’estava omplint d’aigua, molta aigua. Tanta aigua hi havia que ja m’arribava a la diadema dels cabells.
Un moment, estava respirant sota l’aigua?
Alguna cosa em va passar tocant l’orella. Vaig cridar, era una sardina. La seguia un tauró gat al qual perseguia un tauró blanc, que estava fugint d’una orca.
Des de quan les orques cabien a dins d’un autobús?
L’aigua encara no arribava al sostre del bus, així que vaig pujar nedant.
Allà hi havien aus i mamífers semi aquàtics.
Un albatros perseguia un peix volador, una vaca marina jugava amb un dofí, una llúdriga flotava amb una pedra a la panxa... QUIN CAOS!
De cop, una onada em va tirar cap al fons de l’autobús. Havia sigut un tauró guineu amb la seva cua de tres metres de llargària.

Semblava que la Diana no se’n adonava de res per que seguia escoltant música heavy. La resta de passatgers tampoc ho sabien, tots estaven amb els mòbils: la Diana amb la música, dos nens i una nena jugant amb la tauleta, una dona escrivint missatges, un home mirant reels a Instagram... ningú pensava que hi havia animals al bus, i menys encara que estava submergit.

<<No em puc creure que la gent prefereixi mirar una pantalla abans que observar les meravelles del món marí>> vaig pensar.

Al costat de la conductora hi havia unes quantes tortugues menjant meduses.
No, no eren meduses, era PLÀSTIC!!
<<La gent no hauria de tirar la brossa al mar, que no és un container!>>.

Després d’uns minuts, ja sabia quin animal manava en aquell autobús: l’orca.
Fins i tot el tauró tigre i el blanc la deixaven en pau.
L’ orca sempre tenia dos dofins al darrere, un peix globus a sobre el cap i cinc cavallets de mar al davant. A més a més, a sota de l’orca hi anava una rajada. Quasi semblava una cort. I de fet, em vaig adonar de que ho era.
Això no tenia ni cap ni aletes! Des de quan les orques i el taurons cabien al bus? Des de quan hi havia corts al mar? Des de quan les persones podien respirar sota l’aigua? Tot plegat era estrany, i MOLT.

L’ orca anava directe cap a mi. Em vaig apartar a temps, per sort.
Resultava que el peix globus era el cuidador de l’orca, per que es va enfadar quan casi no m’aparto. Els dofins eren els defensors i van estar a punt de rebentar-me els timpans amb els xisclets que feien. La rajada era el carruatge i els cavallets els que tiraven d’ella. Res no tenia sentit.

El peix globus es va inflar i em va punxar a les mans. Per sort, no era verinós. Els dofins em donaven cops de cua molt forts. Els cavallets de mar s’enganxaven als meus cabells i em tiraven petxines. L’orca se’m va apropar i va obrir molt la boca, la va tornar a tancar i es va girar per donar-me un cop de cua, però de sobte...
-Mía, que ens saltem la parada! – Em va dir la Diana.
Vaig obrir el ulls, espantada.
Ja no hi havia aigua, ni peixos, ni orca.
Havia estat només un somni.
Uf!

Vam baixar a la nostra parada i vam anar cap a casa de la Diana.
Em notava alguna cosa als cabells.
Era una petxina petita i blanca.
Potser, no havia sigut només un somni...