Autor/a
nu
Categoria
Relat lliure
Avui canviarà tot
Cada matí, l’autobús 67 frena amb un sotrac suau abans de tornar a enfilar els carrers plans de Cornellà. Les portes s’obren, el fred de primera hora es barreja amb l’escalfor dels cossos i l’olor de forn de pa de la cantonada. Ell puja gairebé sense pensar-hi, com una línia de codi que s’autoexecuta.
Sempre puja al mateix bus, a la mateixa hora. Valida la T-usual i seu a prop de la porta del mig, amb els auriculars que l’ajuden a suportar la rutina. Des de Cornellà fins a Zona Universitària, el trajecte li sembla una funció que es crida una vegada i una altra: classe, apunts, exàmens, dormir, i tornar a començar. De vegades mira el reflex al vidre i s’adona que la seva vida és un bucle infinit.
Estudia Enginyeria Informàtica perquè sempre li han dit que té “molta projecció”, que “això sí que té sortida”, que “amb això no et faltarà feina”. Pren apunts, aprova, però sap que hi ha una part de si mateix que s’ha quedat fora del pla d’estudis, com un arxiu oblidat a l’escriptori.
Intenta oblidar que el que li agradaria de debò seria escriure històries: amb escenaris que veu per la finestra i arguments que imagina quan pugen desconeguts al bus. Però a casa sempre li han repetit que això “no dona per menjar”, que és bonic com a afició. I així ha acabat pensant que les línies de codi poden substituir les línies d’un relat.
Aquell matí, mentre el 67 s’acosta a la Diagonal i els arbres projecten ombres llargues a l’asfalt, el sol que entra pel costat li fa aclucar els ulls. Mig adormit, deixa que la mirada li rellisqui pel passadís, pels peus de la gent, fins al panell lluminós que anuncia la pròxima parada.
Normalment hi llegeix sempre el mateix: nom de parada, correspondències, algun avís de servei. Però aquell matí el text canvia un segon massa ràpid. Entre “PRÒXIMA PARADA: DIAGONAL – MANUEL BALLBÉ” i un recordatori de validació, hi apareix, només un instant, una frase que no hi hauria de ser:
AVUI CANVIARÀ TOT.
Quan acaba de reaccionar, el text ja ha desaparegut. “Deu haver estat un error”, pensa. Un bug, una línia de codi que algú ha oblidat d’esborrar. Baixa del bus: ja ha arribat a Zona Universitària, i la jornada continua com sempre.
Els dies següents hi van apareixent altres missatges: “ALGUNA VEGADA HAS PENSAT A BAIXAR ABANS?”, “NO CAL ARRIBAR SEMPRE AL FINAL DE LÍNIA”. Al principi creu que són proves d’algú juganer amb accés al sistema, però de mica en mica les frases li semblen massa personals: “CODI QUE S’EXECUTA SENSE PREGUNTAR”, “HISTÒRIES GUARDADES EN ESBORRANY”.
El matí de l’examen més temut del semestre, puja al 67 amb la sensació que porta la motxilla plena de pedres. A l’alçada d’Esplugues, la pantalla parpelleja i hi llegeix:
AVUI POTS ESCRIURE UN FINAL DIFERENT.
Ningú no sembla haver-ho vist.
Quan el bus anuncia “Zona Universitària”, el panell mostra, per un segon, l’últim missatge:
SI BAIXES ARA, TOT SEGUEIX IGUAL.
SI SEGUEIXES, TRIES TU.
Les portes piulen abans d’obrir-se. El cos, per inèrcia, ja es vol posar dret, agafar la motxilla i avançar fins a la sortida.
Però aquesta vegada es queda assegut.
Nota com la porta s’obre i es torna a tancar, com el 67 continua amunt per la Diagonal i la seva parada de sempre queda enrere. No sap encara on baixarà, ni què farà amb l’examen, ni com s’explicarà a casa. Sap només que, per primer cop, no ha seguit el recorregut que li havien programat.
I mentre l’autobús avança, comença a redactar mentalment la primera frase d’una història que, aquesta vegada, escriurà ell
Sempre puja al mateix bus, a la mateixa hora. Valida la T-usual i seu a prop de la porta del mig, amb els auriculars que l’ajuden a suportar la rutina. Des de Cornellà fins a Zona Universitària, el trajecte li sembla una funció que es crida una vegada i una altra: classe, apunts, exàmens, dormir, i tornar a començar. De vegades mira el reflex al vidre i s’adona que la seva vida és un bucle infinit.
Estudia Enginyeria Informàtica perquè sempre li han dit que té “molta projecció”, que “això sí que té sortida”, que “amb això no et faltarà feina”. Pren apunts, aprova, però sap que hi ha una part de si mateix que s’ha quedat fora del pla d’estudis, com un arxiu oblidat a l’escriptori.
Intenta oblidar que el que li agradaria de debò seria escriure històries: amb escenaris que veu per la finestra i arguments que imagina quan pugen desconeguts al bus. Però a casa sempre li han repetit que això “no dona per menjar”, que és bonic com a afició. I així ha acabat pensant que les línies de codi poden substituir les línies d’un relat.
Aquell matí, mentre el 67 s’acosta a la Diagonal i els arbres projecten ombres llargues a l’asfalt, el sol que entra pel costat li fa aclucar els ulls. Mig adormit, deixa que la mirada li rellisqui pel passadís, pels peus de la gent, fins al panell lluminós que anuncia la pròxima parada.
Normalment hi llegeix sempre el mateix: nom de parada, correspondències, algun avís de servei. Però aquell matí el text canvia un segon massa ràpid. Entre “PRÒXIMA PARADA: DIAGONAL – MANUEL BALLBÉ” i un recordatori de validació, hi apareix, només un instant, una frase que no hi hauria de ser:
AVUI CANVIARÀ TOT.
Quan acaba de reaccionar, el text ja ha desaparegut. “Deu haver estat un error”, pensa. Un bug, una línia de codi que algú ha oblidat d’esborrar. Baixa del bus: ja ha arribat a Zona Universitària, i la jornada continua com sempre.
Els dies següents hi van apareixent altres missatges: “ALGUNA VEGADA HAS PENSAT A BAIXAR ABANS?”, “NO CAL ARRIBAR SEMPRE AL FINAL DE LÍNIA”. Al principi creu que són proves d’algú juganer amb accés al sistema, però de mica en mica les frases li semblen massa personals: “CODI QUE S’EXECUTA SENSE PREGUNTAR”, “HISTÒRIES GUARDADES EN ESBORRANY”.
El matí de l’examen més temut del semestre, puja al 67 amb la sensació que porta la motxilla plena de pedres. A l’alçada d’Esplugues, la pantalla parpelleja i hi llegeix:
AVUI POTS ESCRIURE UN FINAL DIFERENT.
Ningú no sembla haver-ho vist.
Quan el bus anuncia “Zona Universitària”, el panell mostra, per un segon, l’últim missatge:
SI BAIXES ARA, TOT SEGUEIX IGUAL.
SI SEGUEIXES, TRIES TU.
Les portes piulen abans d’obrir-se. El cos, per inèrcia, ja es vol posar dret, agafar la motxilla i avançar fins a la sortida.
Però aquesta vegada es queda assegut.
Nota com la porta s’obre i es torna a tancar, com el 67 continua amunt per la Diagonal i la seva parada de sempre queda enrere. No sap encara on baixarà, ni què farà amb l’examen, ni com s’explicarà a casa. Sap només que, per primer cop, no ha seguit el recorregut que li havien programat.
I mentre l’autobús avança, comença a redactar mentalment la primera frase d’una història que, aquesta vegada, escriurà ell