Baixin i vegin!

Baixo les escales, passo la targeta, miro el mòbil mentre camino pel passadís, sense por d’equivocar-me en el recorregut. Aixeco la vista per posar el peu bé al graó de les escales mecàniques i, quina redundància!, m’adono que ho faig tot mecànicament, conec l’olor, sé els minuts que tardo, no em sorprèn cap grafit, fins i tot coincideixo amb algunes cares i saludo algun empleat. Tota la vida que faig el mateix recorregut, cada dia. Ja no miro, tinc el cap a mil llocs, els ulls al mòbil mentre camino i, quan sec per recórrer 15 parades, obro el llibre, una novel·la fàcil, que m’aïlla del món i dels maldecaps, és la meva estona de descompressió. Cada dia el mateix, d’anada i tornada. Però avui no ha pogut ser. Avui m’he deixat la bossa a ca la Laia, demà me la portarà a la uni, perquè ara ja és al restaurant, el Pau l’esperava. A mi no m’espera ningú, vaja, només la mare (no és que no sigui ningú… però també és d’allò que dones per suposat, com el trajecte diari). El que vull dir és que ningú s’adonarà que no estic en línia, ni ningú se sorprendrà si no contesto cap perduda. Porto efectiu, i vaig directament a casa, així que... què hi farem! Contactaré amb la Laia per l’ordinador. Vinga va... cap problema! Escuro la xavalla de les butxaques i compro un bitllet senzill. Avui no em queda cap més remei que mirar al meu voltant. De sobte, he tornat quinze anys enrere, he sentit la mà de l’avi agafant fort la meva, i, sense bossa, avui em sento lleugera com quan ell carregava la meva motxilla de l’escola. Em venia a buscar i em portava a rítmica, “a fer circ”, deia ell, “quines cabrioles, ara cap per amunt, ara cap per avall, saltes i et caragoles, tan aviat fas volar una pilota com balles amb una cinta de colors. Sembles ben bé una saltimbanqui de circ”. Els dijous eren els meus dies preferits. L’àvia em feia pa ben untat amb crema de cacau, l’embolicava i el donava a l’avi. Ell m’esperava puntual a les cinc. M’abraçava i començàvem a explicar-nos la setmana. No fèiem res mecànicament, ho miràvem tot, ho escoltàvem tot i tot era motiu per inventar històries. Baixàvem les escales, l’avi passava la targeta i caminàvem pels passadissos atents al voltant, a la gent, vigilant, però alegres. Sèiem o estàvem drets, però sempre em sentia segura. Ell ja no hi és, però sí la seguretat que em va donar. I avui, que no tinc ni mòbil ni llibre, he tornat a mirar al meu voltant i m’han sorprès altre cop mil històries, mirant la gent, escoltant els idiomes. Era ben cert el que em deia l’avi, que no sabies mai què t’hi podies trobar: música a uns decibels una mica més alts del compte, gent d’aquí i gent d’allà, alguns prudents agafats a les barres i altres més atrevits fent equilibris entre peus, cames i maletes. Seients reservats per aquells que ho necessiten i persones educades que els cedeixen perquè entenen que s’han de posar a la seva pell, no al seu lloc. Senyals vermelles, liles, verdes, grogues, blau fosc, taronja i blau cel, que et guien per línies i acoloreixen túnels com les banderoles que et reben a la carpa. Anuncis i corredisses a l’andana, com les de la pista. Petons i riallades als seients, com a la grada, entre la gent. Acrobàcies, curiosos vestits, converses, acudits, personatges, cançons... Un espectacle: la vida convertida en una història d’imaginació ambulant que corre amunt i avall, com el nòmada circ. Facilitant la vida, alleugerint-la amb civisme i fantasia. Llarga vida al metro, per tota una vida de circ!