bicing trencat

Era una nit estranyament silenciosa a Barcelona. A prop de Plaça de Catalunya, una estació de Bicing descansava tranquil·la. Les bicicletes vermelles estaven alineades, perfectament encaixades als seus suports metàl·lics.

En Pau tornava cap a casa caminant després de sopar amb uns amics. Mentre passava pel costat de l’estació, va sentir un soroll sec.

CLANG.

Es va girar.

Un home estava davant de les bicicletes. Portava una dessuadora fosca i movia els braços amb nerviosisme. En Pau va pensar que potser només intentava treure una bici.

Però llavors va passar una cosa estranya.

L’home va aixecar una de les bicicletes amb força i la va deixar caure contra el suport.

CRASH.

El soroll metàl·lic va ressonar per tota la plaça.

—Però què fa aquest? —va murmurar en Pau.

L’home va començar a riure sol, una rialla curta i desordenada. Després va estirar una altra bicicleta i la va sacsejar fins que la roda es va torçar.

CLANG. CRASH. CLANG.

Les bicicletes anaven caient una darrere l’altra.

En Pau va fer un pas enrere. No sabia si acostar-se o marxar corrents.

L’home semblava completament fora de control. Donava cops als suports, arrossegava bicicletes pel terra i les llançava contra les altres. El metall grinyolava i les rodes giraven tortes.

Algunes bicicletes encara balancejaven lentament quan ell ja n’estava trencant una altra.

La plaça, que feia un moment estava tranquil·la, ara estava plena de sorolls metàl·lics.

Finalment, l’home es va quedar quiet al mig de l’estació. Respirava fort, envoltat de bicicletes caigudes i rodes tortes.

En Pau va aprofitar aquell moment per allunyar-se ràpidament.

Quan ja era gairebé a l’altra banda de la plaça, va sentir el so llunyà d’una sirena que s’acostava pels carrers de la ciutat.

Es va girar una última vegada.

L’estació de Bicing, que abans estava ordenada i silenciosa, ara era un caos de bicicletes trencades escampades pel terra.

I al mig de tot, l’home encara reia.