Autor/a
Madame Bobary
Categoria
Relat lliure
Bitllet Senzill
Remeno, enretiro i regiro. Llengua enfora, la suor que regalima i els cabells desmanegats. Excavo sense treva, amorrada a l’herba, gairebé fent simbiosi amb el sòl que sosté aquella gran descoberta. El vestit, ben rebregat, les mitges esquinçades. Les sabates, d’arena i humitat amarades. Tanco els ulls per perfilar els sentits. Noto que se m’escola entre els dits i, com si hi anés la vida, enfonso encara més el braç i ensorro un pam més la mà. Ara sí que el tinc. Ho sé. Per fi.
Entro corrents a casa i et busco per cada estança. Amb mi, també hi entra mig jardí. Et crido sens parar fins que t’hi trobo envoltada de verdures a mig coure. T’atanso el meu tresor perquè el copsis bé, de ben a prop. Ara s’arronsa, ara s’estira i s’entortolliga. I tu que fas un bot a mig camí, entre la cuina i el jardí. L’amic torna cap a fora i la roba dins la rentadora. Em neteges, sempre amb cura, i em comentes que demà viurem una nova aventura.
Tot xino-xano m’expliques que entrarem dins la seva panxa i que, de cop i volta, tot serà fosc, com dins d’una caixa. A sobre nostre hi haurà el terra per on la gent camina i passeja, però no ens veuran pas, em dius. Serem invisibles des de dalt. Anirà ben ràpid, ja ho veuràs, serà inquiet i entremaliat. Entra àgil i, on puguis, agafa-t’hi. Em tranquil·litza quan em dius que no ens cruspirà per sempre, que quan vulguem, en sortirem i tornarem a la vida normal de les persones de dalt. Que és bo i no ens vol mal.
Entro de la teva mà. Passem per tota mena de màquines que s’obren i es tanquen, que piten i parpellegen. Em sento una astronauta emergent a punt d’iniciar l’enlairament. Em centro en el repicar del meu cor. Em fixo en la riuada de persones, mirades inertes, embruixades, a punt de ser engolides, sense ser conscients del perill que corren les seves vides. Comença un brunzit, molt llunyà que va agafant cada vegada més i més força. Tot es mou i tot tremola. Estrenyo fort la teva mà. La gent s’aproxima, aliens a la incertesa i jo, que no soc capaç de creure el que veig amb els meus ulls, astorats per la sorpresa.
D’aleshores ençà, cap aquí i cap allà, sense parar. Al mercat a comprar les croquetes de pollastre, a la perruqueria per arreglar-nos els cabells fets un desastre i a la botiga de costura per comprar patrons, fils i botons. Acompanyar-te a fer un cafè amb amigues o pels vespres de cançons, coral i misses. Per comprar regals, per anar al Liceu o de restaurants. Valenta i dreta, amb bastó i digne i amb cadira rodant. De totes, totes, les aventures mai parant.
Avui, he baixat a les entranyes altra vegada. He escorcollat les andanes no fos cas que hi fores. Un cop dins, he cercat en tots els rostres i he inspeccionat els seients reservats. T’he buscat en la llum de dins i en la foscor de fora. Però aquesta vegada, sense resposta.
I és que la vida, tan sàvia i descarada, et va brindar un bitllet senzill per a una última jornada. En aquesta, acompanyar-te no vaig poder. Àvia, etern i dolç viatge, espera’m, que algun dia jo també vindré.
Entro corrents a casa i et busco per cada estança. Amb mi, també hi entra mig jardí. Et crido sens parar fins que t’hi trobo envoltada de verdures a mig coure. T’atanso el meu tresor perquè el copsis bé, de ben a prop. Ara s’arronsa, ara s’estira i s’entortolliga. I tu que fas un bot a mig camí, entre la cuina i el jardí. L’amic torna cap a fora i la roba dins la rentadora. Em neteges, sempre amb cura, i em comentes que demà viurem una nova aventura.
Tot xino-xano m’expliques que entrarem dins la seva panxa i que, de cop i volta, tot serà fosc, com dins d’una caixa. A sobre nostre hi haurà el terra per on la gent camina i passeja, però no ens veuran pas, em dius. Serem invisibles des de dalt. Anirà ben ràpid, ja ho veuràs, serà inquiet i entremaliat. Entra àgil i, on puguis, agafa-t’hi. Em tranquil·litza quan em dius que no ens cruspirà per sempre, que quan vulguem, en sortirem i tornarem a la vida normal de les persones de dalt. Que és bo i no ens vol mal.
Entro de la teva mà. Passem per tota mena de màquines que s’obren i es tanquen, que piten i parpellegen. Em sento una astronauta emergent a punt d’iniciar l’enlairament. Em centro en el repicar del meu cor. Em fixo en la riuada de persones, mirades inertes, embruixades, a punt de ser engolides, sense ser conscients del perill que corren les seves vides. Comença un brunzit, molt llunyà que va agafant cada vegada més i més força. Tot es mou i tot tremola. Estrenyo fort la teva mà. La gent s’aproxima, aliens a la incertesa i jo, que no soc capaç de creure el que veig amb els meus ulls, astorats per la sorpresa.
D’aleshores ençà, cap aquí i cap allà, sense parar. Al mercat a comprar les croquetes de pollastre, a la perruqueria per arreglar-nos els cabells fets un desastre i a la botiga de costura per comprar patrons, fils i botons. Acompanyar-te a fer un cafè amb amigues o pels vespres de cançons, coral i misses. Per comprar regals, per anar al Liceu o de restaurants. Valenta i dreta, amb bastó i digne i amb cadira rodant. De totes, totes, les aventures mai parant.
Avui, he baixat a les entranyes altra vegada. He escorcollat les andanes no fos cas que hi fores. Un cop dins, he cercat en tots els rostres i he inspeccionat els seients reservats. T’he buscat en la llum de dins i en la foscor de fora. Però aquesta vegada, sense resposta.
I és que la vida, tan sàvia i descarada, et va brindar un bitllet senzill per a una última jornada. En aquesta, acompanyar-te no vaig poder. Àvia, etern i dolç viatge, espera’m, que algun dia jo també vindré.