Autor/a
Txell Garcia
Categoria
Relat lliure
Brown eyed girl
Aquell dia va recordar el que sempre li insistia la seva mare , que fes una llista de les coses seves més preuades. D’aquells peixets de color mel enriolats se’n sentia orgullosa. Just abans de sortir de casa se’ls va pintar intencionadament, tot redibuixant-los bé amb un khol que li havien regalat una amiga nascuda a Tànger.
Vesprejava, però a fora encara era clar. Se li estava fent llarg aquell estiu, només era mitjans de Juliol. Va endinsar-se cap al metro a Paral·lel. Tenia el cap a quarts de quinze, mirant a través de la buidor d’aquell aire que li semblava tan dens, foragitant amb la mirada aquell present incert. De fons sentia un murmuri de vaivens de turistes que entraven i sortien del comboi. De sobte la pressió acústica d’una veu més alta i masculina la va pertorbar . Li van semblar unes paraules àrabs. Aleshores va enfocar aquella mirada vague i vaig distingir davant seu un home d’uns cinquanta anys de faccions magribines que repetia insistent aquella frase
- “Ayunak ghuzlan”, Ayunak ghuzlan . No Del Rif? , tot posant cara de babau i apuntant el mocador del cap d’ella.
- No, no no, no. - És provisional!!- va dir ella mig enutjada per la i la intromissió al que considerava el seu espai íntim-. Tot i així després el va tornar a resguardar i li va semblar prou amable per acostar-s´hi més . Va treure el mòbil i li va ensenyar melangiosa una fotografia on ella hi apareixia jugant amb una nena petita, la seva neboda, tot lluint una llarga cabellera bruna, espessa, llarga i ondulada. Li van venir cal cap aquella frase “ Però quina melena nena!” que li havia dit un antic amant.
L’home magribí va enrogir i la seva cara rinfenya i blanca, es va transformar en una rostre allargat i rosat d’estranyesa .
- Lo siento.. Pensaba rifeña o árabe por el pañuelo. No sabia enfermedad.
Ella va esclatar amb un riure grotesc i se li va tenyir el rostre d’ un color carmesí, de blamor com si ell li hagués encomanat la vergonya per l’aire
-A mi pocs em parlen en català.- va dir ell- Jo del RIF. Muchos turistas extranjeros al taxi. I va entonar les primeres notes de la cançó del Tom Jones “Brown eyed girl”.
Després es va aixecar i va baixar del vagó a la parada de Fontana. Feia una setmana que a ella li havia caigut tot el cabell per la quimioteràpia i duia el cap envelat amb una tela que feia una mena d’aigües turqueses estampades, com si seragrafiéssin la intensitat del seu humor canviant i heteri.
Vesprejava, però a fora encara era clar. Se li estava fent llarg aquell estiu, només era mitjans de Juliol. Va endinsar-se cap al metro a Paral·lel. Tenia el cap a quarts de quinze, mirant a través de la buidor d’aquell aire que li semblava tan dens, foragitant amb la mirada aquell present incert. De fons sentia un murmuri de vaivens de turistes que entraven i sortien del comboi. De sobte la pressió acústica d’una veu més alta i masculina la va pertorbar . Li van semblar unes paraules àrabs. Aleshores va enfocar aquella mirada vague i vaig distingir davant seu un home d’uns cinquanta anys de faccions magribines que repetia insistent aquella frase
- “Ayunak ghuzlan”, Ayunak ghuzlan . No Del Rif? , tot posant cara de babau i apuntant el mocador del cap d’ella.
- No, no no, no. - És provisional!!- va dir ella mig enutjada per la i la intromissió al que considerava el seu espai íntim-. Tot i així després el va tornar a resguardar i li va semblar prou amable per acostar-s´hi més . Va treure el mòbil i li va ensenyar melangiosa una fotografia on ella hi apareixia jugant amb una nena petita, la seva neboda, tot lluint una llarga cabellera bruna, espessa, llarga i ondulada. Li van venir cal cap aquella frase “ Però quina melena nena!” que li havia dit un antic amant.
L’home magribí va enrogir i la seva cara rinfenya i blanca, es va transformar en una rostre allargat i rosat d’estranyesa .
- Lo siento.. Pensaba rifeña o árabe por el pañuelo. No sabia enfermedad.
Ella va esclatar amb un riure grotesc i se li va tenyir el rostre d’ un color carmesí, de blamor com si ell li hagués encomanat la vergonya per l’aire
-A mi pocs em parlen en català.- va dir ell- Jo del RIF. Muchos turistas extranjeros al taxi. I va entonar les primeres notes de la cançó del Tom Jones “Brown eyed girl”.
Després es va aixecar i va baixar del vagó a la parada de Fontana. Feia una setmana que a ella li havia caigut tot el cabell per la quimioteràpia i duia el cap envelat amb una tela que feia una mena d’aigües turqueses estampades, com si seragrafiéssin la intensitat del seu humor canviant i heteri.