Autor/a
L.Citra
Categoria
Relat lliure
Brúixola
Estimada Joana,
Els anys s’han fos com llumins; les cendres d’una vida plena ara s’escampen pels seients esgarrinxats de l’autobús que, cada dia, m’ha vist recórrer el mateix trajecte.
Hi he passat massa temps, aquí. He viscut massa. Fa més de trenta anys que pujo i baixo del vehicle, que veig passar la ciutat i les seves històries, sense que ningú sàpiga res de la meva. Callat, gairebé covard; m’he limitat a observar, a comptar les parades en silenci.
Aquell primer d’abril de l’any 1992 no va ser diferent. Barcelona es despertava com sempre, cobejosa i accelerada. Els Jocs Olímpics eren a tocar, i l’aire feia ferum de pintura fresca i carrers recentment urbanitzats.
Vaig enfonsar-me en el meu seient habitual. Tenia vint-i-sis anys; una foguera a l’estómac i els nervis ballant entre la curiositat i la por. La joventut hauria de ser eterna, diuen. Ningú parla de com de perdut estàs quan tot sembla possible i, alhora, res no té prou sentit.
Jo ho estava, de perdut. Fins que et vaig conèixer, és clar. Perquè aquell abril tu et vas convertir en la meva brúixola.
Recordo mirar sense buscar; passar els ulls pels seients ocupats i veure’t allà, dreta, amb la motxilla penjant de l’espatlla esquerra. Vaig oferir-te el seient gairebé sense pensar-hi. Tu el vas acceptar. No em costa admetre que et vaig observar en silenci durant una bona estona. No trobava les paraules per dir-te tot allò que volia dir-te; com de preciosos em semblaven els teus ulls avellana, la manera en què la llum s’hi reflectia i feia que tot el teu voltant semblés més viu.
Els primers minuts van ser silenciosos, després, va arribar la fluïdesa de les converses improvisades: vam parlar dels llibres que llegíem, dels carrers que volíem descobrir, dels somnis que encara no havíem tingut temps de perseguir.
L’amor mai ha estat tan fàcil, vaig pensar. Però sí; amb tu sí que ho era, de fàcil. Fàcil i lliure, la joventut que, sense saber-ho, havia anhelat durant tant de temps.
Tu ja coneixes la nostra història. L’arribada de l’Oriol l’any 1997, i la de la Marta, que va ser una bonica sorpresa. Els balls. Els petons. Les ganes ferotges, juganeres, de recorre’t la pell amb els dits. Les rentadores a dues mans, amb corbates i vestits; i el saber, el saber i gaudir, estimar.
Amb tu, vaig descobrir allò que no m’esperava: la vida entre parada i parada.
Ens fem vells, vida meva. L’Oriol ja és fora de casa, i a la Marta no li queda massa per a convertir-se en mare. I l’autobús continua aquí, veient-nos marxar, i tornar, i alçar el vol, i caure, de vegades, també.
Sempre he sabut que volia passar-me la vida al teu costat. Mai he arribat a dir-t’ho amb paraules.
Joana, no creus que és hora que ens casem? Encara ens queden molts trajectes més per viure.
Deixaré aquesta carta al nostre seient de l’autobús. Desitjo que la trobis demà. I que diguis que sí, és clar.
T’estimo, Joana; i t’estimaré per sempre.
Petons,
Miquel.
Els anys s’han fos com llumins; les cendres d’una vida plena ara s’escampen pels seients esgarrinxats de l’autobús que, cada dia, m’ha vist recórrer el mateix trajecte.
Hi he passat massa temps, aquí. He viscut massa. Fa més de trenta anys que pujo i baixo del vehicle, que veig passar la ciutat i les seves històries, sense que ningú sàpiga res de la meva. Callat, gairebé covard; m’he limitat a observar, a comptar les parades en silenci.
Aquell primer d’abril de l’any 1992 no va ser diferent. Barcelona es despertava com sempre, cobejosa i accelerada. Els Jocs Olímpics eren a tocar, i l’aire feia ferum de pintura fresca i carrers recentment urbanitzats.
Vaig enfonsar-me en el meu seient habitual. Tenia vint-i-sis anys; una foguera a l’estómac i els nervis ballant entre la curiositat i la por. La joventut hauria de ser eterna, diuen. Ningú parla de com de perdut estàs quan tot sembla possible i, alhora, res no té prou sentit.
Jo ho estava, de perdut. Fins que et vaig conèixer, és clar. Perquè aquell abril tu et vas convertir en la meva brúixola.
Recordo mirar sense buscar; passar els ulls pels seients ocupats i veure’t allà, dreta, amb la motxilla penjant de l’espatlla esquerra. Vaig oferir-te el seient gairebé sense pensar-hi. Tu el vas acceptar. No em costa admetre que et vaig observar en silenci durant una bona estona. No trobava les paraules per dir-te tot allò que volia dir-te; com de preciosos em semblaven els teus ulls avellana, la manera en què la llum s’hi reflectia i feia que tot el teu voltant semblés més viu.
Els primers minuts van ser silenciosos, després, va arribar la fluïdesa de les converses improvisades: vam parlar dels llibres que llegíem, dels carrers que volíem descobrir, dels somnis que encara no havíem tingut temps de perseguir.
L’amor mai ha estat tan fàcil, vaig pensar. Però sí; amb tu sí que ho era, de fàcil. Fàcil i lliure, la joventut que, sense saber-ho, havia anhelat durant tant de temps.
Tu ja coneixes la nostra història. L’arribada de l’Oriol l’any 1997, i la de la Marta, que va ser una bonica sorpresa. Els balls. Els petons. Les ganes ferotges, juganeres, de recorre’t la pell amb els dits. Les rentadores a dues mans, amb corbates i vestits; i el saber, el saber i gaudir, estimar.
Amb tu, vaig descobrir allò que no m’esperava: la vida entre parada i parada.
Ens fem vells, vida meva. L’Oriol ja és fora de casa, i a la Marta no li queda massa per a convertir-se en mare. I l’autobús continua aquí, veient-nos marxar, i tornar, i alçar el vol, i caure, de vegades, també.
Sempre he sabut que volia passar-me la vida al teu costat. Mai he arribat a dir-t’ho amb paraules.
Joana, no creus que és hora que ens casem? Encara ens queden molts trajectes més per viure.
Deixaré aquesta carta al nostre seient de l’autobús. Desitjo que la trobis demà. I que diguis que sí, és clar.
T’estimo, Joana; i t’estimaré per sempre.
Petons,
Miquel.