Autor/a
Loureed76
Categoria
Relat lliure
Carme trobar l'amor a L3
L'estrèpit metàl·lic del metro de Barcelona era un batec constant a la ciutat, i aquell matí de tardor, la Línia 3 semblava més viva que mai. Carme es va acomodar al seient al costat de la porta, amb els auriculars clavats i un llibre obert a les mans. La música de jazz intentava ofegar el murmuri de les converses, els passos apressats i l'espurneig del tren sobre els rails. Però, fins i tot entre tota aquella rutina urbana, la mirada no va poder evitar fixar-se en algú.
Ell era a l'altra banda del vagó, dret, amb un abric gris clar i un barret que semblava sortit d'una altra època. Les seves mans s'aferraven a la barra mentre llegia alguna cosa al telèfon, completament absort en un món que la Carme no podia veure. Hi havia alguna cosa en la manera com s'inclinava cap a la pantalla, amb les celles amb prou feines arrufades, que va despertar-hi una curiositat instantània.
El tren es va aturar a Passeig de Gràcia i un grup de turistes va omplir el vagó amb rialles i càmeres fotogràfiques. Carme va apartar la vista d'ell per un instant, però quan va aixecar el cap, ell ja l'estava mirant. Un segon de sorpresa, una espurna silenciosa que cap dels dos no sabia com interpretar. Ell va esbossar un somriure ràpid abans de tornar al seu telèfon, però Carme va sentir que el seu cor havia fet un salt.
Els dies següents, Carme va començar a agafar la mateixa línia a la mateixa hora, amb l'esperança de tornar a trobar-se amb aquell desconegut d'ulls clars i somriure tímid. Cada parada es va convertir en un petit ritual: mirar cap a la porta contrària, creuar fugaços somriures amb els passatgers, i esperar. I llavors, un dimarts gris, va passar. Ell era allà, exactament al mateix vagó, sostenint un llibre que ella va reconèixer a l'instant: “Cent anys de solitud”.
—T'agrada Márquez? —va preguntar ell, com si hagués llegit els pensaments.
Carme es va posar vermell, tancant el seu llibre amb compte.
—Sí, molt. És… intens.
—A mi també. Encara que de vegades sento que el metro és un bon lloc per perdre's a les pàgines —va dir, amb un riure que combinava amb el soroll del tren.
Es va presentar com a Jordi. Les parades següents es van convertir en excuses per parlar, i la rutina del metro, abans monòtona, va adquirir un ritme nou i emocionant. Parlaven de llibres, de música, dels barris que havien recorregut des de nens. Cada conversa era un pont que apropava els seus mons, i cada somriure compartit era un senyal que alguna cosa més gran començava a formar-se.
Una tarda, amb la llum daurada del capvespre filtrant-se per les finestres del tren, la Carme va decidir actuar.
—T'agradaria fer un cafè després de la feina? —va preguntar, intentant sonar casual.
Lluc la va mirar, com si hagués esperat tota la vida aquella pregunta.
—M'encantaria —va respondre, amb un somriure que va il·luminar el vagó sencer.
Des d'aquell dia, el metro de Barcelona va deixar de ser un simple transport per esdevenir un escenari de trobades, rialles i mirades furtives. Cada trajecte compartit era un capítol més de la seva història, escrita entre els llums parpellejants dels túnels, els cartells de les estacions i el vaivé constant del tren.
L'amor, va pensar Carme mentre es recolzava a l'espatlla durant un viatge nocturn, podia néixer als llocs més inesperats. Fins i tot al metro, entre desconeguts i el soroll de la ciutat, podia florir amb força i delicadesa. I així, entre andanes i trens, Carme i Jordi van descobrir que la rutina diària podia ser també un espai per a la màgia.
Ell era a l'altra banda del vagó, dret, amb un abric gris clar i un barret que semblava sortit d'una altra època. Les seves mans s'aferraven a la barra mentre llegia alguna cosa al telèfon, completament absort en un món que la Carme no podia veure. Hi havia alguna cosa en la manera com s'inclinava cap a la pantalla, amb les celles amb prou feines arrufades, que va despertar-hi una curiositat instantània.
El tren es va aturar a Passeig de Gràcia i un grup de turistes va omplir el vagó amb rialles i càmeres fotogràfiques. Carme va apartar la vista d'ell per un instant, però quan va aixecar el cap, ell ja l'estava mirant. Un segon de sorpresa, una espurna silenciosa que cap dels dos no sabia com interpretar. Ell va esbossar un somriure ràpid abans de tornar al seu telèfon, però Carme va sentir que el seu cor havia fet un salt.
Els dies següents, Carme va començar a agafar la mateixa línia a la mateixa hora, amb l'esperança de tornar a trobar-se amb aquell desconegut d'ulls clars i somriure tímid. Cada parada es va convertir en un petit ritual: mirar cap a la porta contrària, creuar fugaços somriures amb els passatgers, i esperar. I llavors, un dimarts gris, va passar. Ell era allà, exactament al mateix vagó, sostenint un llibre que ella va reconèixer a l'instant: “Cent anys de solitud”.
—T'agrada Márquez? —va preguntar ell, com si hagués llegit els pensaments.
Carme es va posar vermell, tancant el seu llibre amb compte.
—Sí, molt. És… intens.
—A mi també. Encara que de vegades sento que el metro és un bon lloc per perdre's a les pàgines —va dir, amb un riure que combinava amb el soroll del tren.
Es va presentar com a Jordi. Les parades següents es van convertir en excuses per parlar, i la rutina del metro, abans monòtona, va adquirir un ritme nou i emocionant. Parlaven de llibres, de música, dels barris que havien recorregut des de nens. Cada conversa era un pont que apropava els seus mons, i cada somriure compartit era un senyal que alguna cosa més gran començava a formar-se.
Una tarda, amb la llum daurada del capvespre filtrant-se per les finestres del tren, la Carme va decidir actuar.
—T'agradaria fer un cafè després de la feina? —va preguntar, intentant sonar casual.
Lluc la va mirar, com si hagués esperat tota la vida aquella pregunta.
—M'encantaria —va respondre, amb un somriure que va il·luminar el vagó sencer.
Des d'aquell dia, el metro de Barcelona va deixar de ser un simple transport per esdevenir un escenari de trobades, rialles i mirades furtives. Cada trajecte compartit era un capítol més de la seva història, escrita entre els llums parpellejants dels túnels, els cartells de les estacions i el vaivé constant del tren.
L'amor, va pensar Carme mentre es recolzava a l'espatlla durant un viatge nocturn, podia néixer als llocs més inesperats. Fins i tot al metro, entre desconeguts i el soroll de la ciutat, podia florir amb força i delicadesa. I així, entre andanes i trens, Carme i Jordi van descobrir que la rutina diària podia ser també un espai per a la màgia.