Casa de l'Aigua

Havia passat tant de temps que la majoria ja no recordava quan havien arribat. Fins i tot alguns havien nascut allà.
Molts d’ells tampoc tenien clar perquè hi havien anat, encara que als més joves tampoc els importava gaire. Els més grans repetien sempre el mateix: el patiment es va allargar fins que es va creuar un punt de no retorn.
Malgrat que vora el mar havien estat molt feliços, amb el pas dels anys tot els havia anat empenyent cap a fora del seu territori. Al final, seguir a casa esdevingué impossible. Mai ningú podrà dir que no van defensar el seus drets. Més d’un cop es van equivocar, van ser injustos, van ofendre o van perjudicar a innocents, probablement van traspassar més d’una línia vermella, però havien de protegir als seus. Al darrer moment van demanar perdó tot i no sentir-se culpables. Massa tard. Els plors i les súpliques van ser en va. Gent desconeguda va ocupar el seu lloc.
En el que tampoc hi havia consens era en el motiu que els va portar a aquell lloc concret. Uns deien que s’havien enviat exploradors per tal de trobar indrets més amables. Altres parlaven de contactes estranys amb forasters. Una minoria ho atribuïa a la casualitat. Finalment, el Consell de Savis tancava la discussió: si bé probablement tot era cert, la darrera raó per triar el destí final va ser el nom, Casa de l’Aigua. Insuperable.
El paratge en el que van aterrar no era erm. Temps era temps, altres desheretats de la fortuna, que venien d’encara més lluny, s’hi havien assentat.
A pesar que no ho tenien del tot clar, la por a ser rebutjats es va esvair de seguida. Els van acollir com el que eren: desvalguts, però, al cap i a la fi, companys de fatigues. Certament, no compartien costums ni tradicions; no obstant això, en el fons estaven al mateix bàndol, el de la dignitat.
De mica en mica, van acabar assolint el que havien somiat des del mateix moment en que van ser expulsats: estar tranquils, tenir una vida sense ensurts, simplement ser normals. A baix no es podia viure, i allà els feien costat o, si més no, ningú els maltractava.
Hi havia qui no ho necessitava, però els que no podien oblidar el mar l’esmentaven amb nostàlgia. A vegades emprenien llargues excursions subterrànies per tornar-lo a veure. Les esgotadores sortides nocturnes eren la única opció; no podien arriscar-se a ser detinguts. Així i tot, jugar-se-la valia la pena. Veure el sol apareixent per sobre de la línia blava no tenia preu. Després, només quedava esperar en qualsevol amagatall a que es fes de nit per tornar a la nova llar.
Al principi no eren molts, i tots, tant els antics residents com els nouvinguts, tenien el seu espai. Tanmateix cada vegada pujaven més i més desnonats i l’enclavament es va quedar petit.
Va arribar un moment en el que es feia difícil atendre a tots els foragitats i no van tenir més remei que començar a pensar en cercar refugis més llunyans. Els més valents o els últims en aterrar van haver de renunciar a un sostre segur per anar a buscar noves contrades remotes, potser perilloses, fora dels límits coneguts.
La roda tornava a girar...